13/10/14

Entrevistem a David Pere Martínez Oró: ‘El consum de drogues és un reflex de la societat’

         Compartir: Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir

És un plaer poder publicar aquesta entrada a la web. En els últims anys hem entrevistat directament a persones que reconeixem com a referents clau en el fenomen del consum de drogues (Oriol Romaní, Jaume Funes, Carles Sedó, etc). Aquesta vegada hem entrevistat a l’amic David Pere Martínez Oró. No cal dir que sí ho hem fet és perquè es barregen diferents elements: per una banda, perquè és amic personal; per altra, perquè després d’un llarg període ha presentat la seva tesi doctoral al voltant de la normalització del consum de drogues; per últim: perquè creiem que té moltes coses a dir.

Ha estat autor de diferents publicacions, i el millor és que les consulteu en el seu espai web dicrectament (www.dpmo.cat). Destaquem la compilació que ha fet fa poc ‘De placeres y riesgos: manual para entender las drogas‘ en la que hem participat per a la nostra fortuna. En la tesi doctoral Sense passar-se de la ratlla en David descriu el procés de normalització dels consums de drogues esdevingut en el darrers anys. A més analitza com la inmensa majoria de consumidors controla els efectes indesitjats de les drogues i es manté normalitzada socialment. La tesi evidencia que el principal focus dels problemes relacionats amb les drogues són producte de les polítiques prohibicionistes, i es planteja la necessitat d’implementar noves polítiques que normalitzin els consums i els consumidors.

  • L’entrevista ha estat realitzada ara ja farà uns mesos. I l’entrevistadora és l’Anna Gil (Graduada en Psicologia per la UVic) que va realitzar les pràctiques amb nosaltres al Servei de Salut Pública de l’Ajuntament de Granollers.
  • Accedeix a l’entrevista en pdf la trobaràs clicant aquí.

Esperem que sigui del vostre interès. A nosaltres ens fa molta il·lusió. No es fem responsable de les opinions expressades en aquesta entrevista, però diem, ben tranquilament, que les compartim totes.

Bona lectura,

SobreDrogues.net

SD. Aquí les entrevistes sempre les comencem igual: Qui és David Pere Martínez? Presenta’t tu mateix.
DPM. Em dedico a les Ciències Socials. Últimament m’he doctorat en Psicologia Social i sobretot em dedico a la recerca, en el fenomen de les drogues, sense oblidar altres problemàtiques. M’agrada més dir que em dedico a les Ciències Socials, més enllà d’una disciplina. Treballo a la Fundació IGenus, coordinant en projectes de recerca i també col·laboro a la Universitat Oberta de Catalunya i a l’Autònoma de Barcelona. Tinc diferents projectes respecte això.

SD. Actualment treballes en la Fundació IGenus, quin és el teu paper i les teves funcions en aquesta fundació?
DPM. Les meves funcions aquí realment serien dos, encara que principalment em dedico a la recerca i la casa té una llarga tradició d’investigacions socioantropològiques. Coordino el Departament de Recerca i també vetllo pels processos de qualitat de la casa. Fa poc ens hem tret la ISO i jo n’he sigut el responsable. A més em dedico a assessorar i ajudar als altres departaments i companys, que fan més intervenció en dones o en joves, a fer l’avaluació dels projectes o si necessiten algun assessorament en relació a algun marc teòric o aspectes semblants.

SD. Aleshores, la Fundació IGenus té diferents departaments?
DPM. Exacte. Té diferents departaments. Hi ha l’àrea de joves, l’àrea de dones, l’àrea social, l’àrea de formació i l’àrea de recerca. També hi ha una petita àrea de col·laboració internacional. Jo estaria dintre de l’àrea de recerca.

SD. Fa poc vas presentar la teva tesi doctoral sobre el consum de drogues. En aquesta introdueixes dos conceptes: Normalitat i normalització. Ens els podries explicar?
DPM. No són uns elements heurístics propis que els he produït jo i els explico, ni molt menys, sinó que són dos conceptes, més que propis de les ciències socials, són propis del dia a dia. Aquests termes són complicats perquè hi ha un ús quotidià dels conceptes, als antropòlegs els hi agrada dir-li folk, però també hi ha un ús teòric que ha estat més definit. Jo agafo aquests dos conceptes en relació a les drogues. Per una part, la normalització, que l’entenc com un procés històric i també un escenari dels consums, és a dir, la normalització, després de la crisi de la heroïna, implica un canvi en uns consums de drogues, especialment dels joves, amb noves substàncies, noves vies, nous contexts, nous temps de consum i, especialment, i per això es produeix el procés de la normalització, unes conseqüències menys severes per a l’usuari. Molts pocs consumidors d’heroïna podien fer un consum recreatiu i esporàdic, sinó que la gran majoria feien consums problemàtics, intensius, que eren l’eix de la seva vida. Als antropòlegs ens agrada dir molt que no és que siguin consums problemàtics, sinó que són substàncies i consums que són la centralitat de la vida de l’usuari, i aquí trobaríem els heroïnòmans. La normalització inverteix la piràmide: hi ha una gran cartera de població de consumidors que utilitzen les drogues però només una minoria desenvolupen problemes. Aquest fet és l’important en aquest procés. Això és un canvi de model. La normalització també l’entenc com l’escenari actual. Actualment, tot i les lleis que encara continuen perseguint certs consums i encara que hi ha bastant estigma als consumidors, podem parlar d’una tolerància i una acceptabilitat dels consums, sobretot en certs contexts, en certs temps, i també en certs col·lectius. Per això és clau el concepte de normalitat, perquè si la normalització és un procés que el podem emmarcar macro social o de tipus més estructural, la normalitat la porta a l’àmbit micro, és a dir, la psicologia social més pura i dura en el sentit que la normalitat és l’estat del consumidor en relació amb el seu entorn. És a dir, tot i consumir drogues, es manté com a subjecte competent dintre de la societat. Aquests consums no li provoquen una carrera desviada, uns problemes, una addicció o viure en la marginalitat. Pot consumir drogues i pot continuar sent una persona competent i coherent. Per això aquests dos conceptes, que s’entrelliguen, però un seria més de tipus sociohistòric i de procés i l’altre seria un estat psicosocial.

SD. Això que ens acabes d’explicar, s’aplica a tots els tipus de drogues i consums?
DPM. Aquí estaríem parlant de les substàncies fiscalitzades d’ús més comú. Estaríem parlant especialment de cocaïna, d’anfetamines i derivats d’anfetamines tipus èxtasi i drogues de síntesi que es diu en general. També seria aplicable a altres drogues,club drugs que en diuen els americans, altres drogues recreatives com la ketamina o el GHB però en menys mesura. Els porros i l’alcohol també són substàncies normalitzades perquè no venen d’un escenari tan problemàtic com els altres. Tot el contrari, l’alcohol no s’ha començat a problematitzar fins fa pocs anys, per això sobretot quan parlem de procés de normalització estem parlant d’aquestes substàncies fiscalitzades. També inclouríem el cànnabis, tot s’ha de dir, com a procés de normalització.

SD. Quin és el panorama actual en relació al consum de drogues a Catalunya i Espanya?
DPM. Jo crec que hi ha un doble nivell en el panorama actual. Per una part és el de la salut pública i per l’altra part és el d’Interior o control social dur. Per una banda, el control de la demanda: la prevenció, les estratègies de prevenció de riscos i danys, és a dir, que la gent sàpiga controlar l’ús que fa de les substàncies; i per una altra banda, el control de l’oferta, que és la repressió pura i dura: control de les aduanes, els controls personals, la policia en acció… Clar, tal com defenso la meva tesi, a nivell social, després de vint anys de procés de normalització, l’escenari de les drogues és poc problemàtic, molt poc. Tots els indicadors: indicadors de tractament, indicadors de denúncies, prevalences de consum, etc. han baixat aquests últims anys. És a dir, a nivell social, ja ho diu el baròmetre del CIS, que el van treien cada cert temps, que parla de les problemàtiques que hi ha, i el de les drogues als anys 80 va arribar a ser la segona i ara ha desaparegut. Per tant, a nivell quotidià les substàncies o els consums de drogues són molt poc problemàtics: no generen necessitat de tractament, no generen robatoris ni furs, ni res per l’estil. Problemes de salut en genera però, evidentment, molt menys que altres anys, tot i que els consums es mantenen estables o fins i tot han reduït. Però, per l’altra part, veiem com la maquinaria de l’estat, aprofitant tot un escenari estructural, ha presentat una llei de seguretat ciutadana que endureix una llei que ja va ser molt criticada: La llei Corcuera del 92 ja va ser molt criticada amb el tema de les drogues o d’altres àmbits perquè vulnerava molts aspectes del dret individual, i la nova llei intensifica més la repressió contra diferents manifestacions o diferents aspectes socials i un d’aquests és el de les drogues. Ara, portar una quantitat mínima de cànnabis, que abans era 300€, ara ho pujaran fins a 3000€, o un aspecte que realment és de molta necessitat que són les cundes, gent que acompanya als heroïnòmans als poblats a comprar, això també estarà multat, entre molts altres aspectes. És a dir, que tenim dos nivells: Un que és l’escenari a nivell sanitari i a nivell social molt poc problemàtic, molt normalitzat, molt acceptat, on el procés de normalització s’accentua cada vegada més, perquè cada vegada més estem detectant el rol de pare i mare en l’adolescent, en persones que han conegut de manera normalitzada les substàncies; però a nivell policial, a nivell d’Interior, que jo crec que és una jugada de control social, ja que no faran pagar a tothom 3000€, seria inviable, però si que és una eina per poder fustigar a aquell que ells vulguin, és una estratègia de control social de primer ordre. Per tant, aquí tenim dos nivells, dos nivells molt contradictoris: Per una part una repressió infundada i per una altra part una normalització de primer ordre.

SD. Quines creus que són les motivacions i explicacions darrere del consum?
DPM. De motius en podríem trobar molts, cada consumidor en tindrà els seus, però jo crec que podríem reduir-ne a dos, que fins i tot acabarien sent el mateix: És una cerca, per una part, del plaer, i aquest plaer s’articula en passar-ho bé, desinhibir-se, intensificar les relacions personals, poder dir i fer el que no acostumes a fer en moments i temps més formals, trencar la rutina, alterar l’estat d’ànim…és a dir, trencar tota aquella monotonia que hi ha a la nostra societat, on els temps formals d’estudi i de feina estan ben delimitats i els temps informals també. La majoria de consums s’emmarquen en els temps informals o en els temps d’oci, sobretot el que serien substàncies fiscalitzades. Evidentment que hi ha gent que fuma cànnabis entre setmana però normalment després de complir amb les obligacions diàries. És aquest trencar la monotonia i buscar un benestar; intensificar les relacions. Aquest seria un dels motius principals. Després també ja es fa la lectura d’un motiu, si hem dit que el primer era el plaer, l’altre és el que s’anomena consums d’autoatenció, és a dir, per sentir-se millor, però vindria d’una altra tradició on la jugada està en que en una societat cada vegada més estressada, que exigeix més als seus membres, més incerta sobretot (la única certesa que tenen els joves avui en dia és que tenen un futur incert), les substàncies juguen aquest paper d’autoatenció, per sentir-se millor i poder encarar el futur. Per això diria que entronquem, perquè aquesta autoatenció es vincula directament amb el plaer i per trencar amb aquesta monotonia del dia a dia i de les tasques quotidianes. Per tant, jo crec que totes s’acaben reduint en aquestes dues: en la cerca de plaer i l’autoatenció. Després podem trobar un tercer motiu, que evidentment no estaria normalitzat, que seria consumir per no estar malament.

SD. Aquest seria el consum problemàtic?
DPM. Si, totalment. Seria un consum totalment problemàtic perquè una persona que consumeix per sentir-se bé, ja es desvincula dels consums normalitzats i dels consums recreatius, que són dels que participa la gent. Aquests tindrien uns altres motius per consumir i les xarxes de relacions serien molt diferents de com són en els consumidors recreatius. Aquests quedarien emmarcats en un altre tipus de xarxes de relacions.

SD. Quina és la relació entre la societat de consum i el consum de drogues?
DPM. Jo crec que és tota. Hi ha molta gent que quan explica les drogues fa servir un marc de referència, diferents bagatges o diferents tradicions. Des de l’antropologia o les ciències socials més de tipus comprensiu o hermenèutic ho tenim ben clar, els consums de drogues o l’expressió del consum de drogues no deixa de ser un reflex de la societat. Mentre que a les societats tradicionals les drogues i el consum de drogues tenien una finalitat “ritualgica”, de ritual: de ritual de pas, per arribar a la joventut, per guarir-se o altres; en el nostre context, evidentment que els consums de drogues, a Europa, durant els segles XV, XVI i XVII es van eliminar gran part dels consums sobretot al·lucinògens vinculats a les cultures tradicionals arrel de la Inquisició, però a la cultura catalana encara en queda ben reflectit l’expressió ‘tocat del bolet’. És a dir, que el llenguatge oral ha recollit aquestes tradicions i en moltes altres cultures es donen, però, clar, quan va arribar el prohibicionisme va ser quan es van afinar les substàncies. Abans les substancies eren plantes naturals que tenien uns efectes psicoactius, però quan es va la química va millorar i es van poder aïllar els alcaloides, i van sortir substàncies industrials com la cocaïna, l’heroïna o les amfetamines. Això va produir certs problemes de salut pública que, entroncats amb una ànsia moral, els van acabar prohibint, però es van recuperar als anys 60-70 d’una manera contracultural. Els consums de drogues estaven vinculats a motius polítics per desobeir l’status quo, portar la contraria a l’establishment. Era un component subversiu o alternatiu, però era el motiu principal dels consums de drogues i estaven emmarcats en unes subcultures determinades. En el nostre context, això va passar als anys 60-70. En l’època de la transició, fumar porros era un símbol propi dels transgressors. Als 80 va haver-hi la crisi de l’heroïna, i l’heroïna va servir per significar les dinàmiques socials d’exclusió. L’Estat espanyol, superada o acabada la transició, s’havia de convertir en un estat democràtic en un temps record, i allò va produir grans dinàmiques d’exclusió: es va desmantellar tota la industria pesada de l’estat, es van produir uns alts índexs d’atur, va ser el moment en que el baby boom de finals dels 50 i sobretot principis dels 60 va arribar a ser la població activa. Tot això va generar unes dinàmiques socials on uns quants van quedar exclosos i, per altra contra, va haver tota la cultura pelotazo, que va néixer en aquell moment, que també entronquem amb una cultura rendista interior, i es va generar una gran especulació. Van aparèixer els aturats de llarga durada i va aparèixer gent jove que estava precària i aturada, pels quals l’heroïna va servir per escenificar un malestar amb la societat i els va tenir ocupats en certa mesura, i això va generar que l’heroïna funciones com la droga de l’exclusió, ja que l’heroïna, fins els anys 70, estava vinculada als intel·lectuals, als processos liberals i a gent de classe mitjà i mitjà-alta, totalment desvinculat del que va ser després. Als 90, s’implementa tot el model global o de la globalització, al cap i a la fi, es comencen a privatitzar tots els monopolis de l’estat, es comença a perdre tot allò públic… Ara molta gent es queixa de la crisi, però el que va ser més important va ser la crisi del 93, perquè la sortida de la crisi del 93, l’Estat espanyol la va fer amb un model ja neoliberal o amb el que seria el germen del model neoliberal; i en aquest qui mana és el mercat i aquest mercat es tradueix en les famílies i en els joves en un consum, és a dir, que, sempre, la lògica és que s’ha de fer negoci de tot a costa del que sigui. Per tant, els joves i els infants van passar a ser productes de consum i a fer-se productes especialment per a ells, i per això la cocaïna i les substancies en general van ser apropiades dins d’aquesta lògica, perquè es va començar a consumir en uns temps i en uns contexts relacionats amb la societat de consum, és a dir, amb el que són discoteques, la ruta del bacalao…amb tota aquella performativitat que és pròpia de la societat de consum, i les substàncies van emergir allà. Evidentment que tenien uns efectes psicològics o físics però era tot dins d’una dinàmica de consum: consum d’alcohol, consum de drogues, consum de cotxes, consum de roba, consum de discoteques. Aquesta és la lògica i per això hi ha tres moments: Moment polític, moment d’exclusió i moment del consumisme, i per això nosaltres considerem que el que importa ara són les dinàmiques de consum.

SD. Has parlat d’exclusió, d’atur, de la incertesa dels joves…En l’actual situació de crisi, quina rellevància hi pren en el consum de drogues?
DPM. La veritat és que hi he estat donant voltes i no acabo de veure del tot clar com afecta la crisi en el consum, perquè insisteixo en això: Evidentment que ara s’ha perdut poder adquisitiu, però la crisi o el canvi estructural ja es va produir després de la crisi del 93. Ara és curiós com es parla de la precarietat. Pels que passem dels trenta, la precarietat existeix des de finals dels 90, a veure, que no ens enganyin. Evidentment que una gran part de la població no veia la precarietat, però pels que llavors teníem 16, 18 o 20 anys, la precarietat era ben present, tot i que ara s’ha generalitzat a la majoria de treballadors, però el model ja ve d’abans. Per això, molts joves que sempre havien viscut en crisi, no ha variat gens el seu consum. Els que han perdut poder adquisitiu, no han deixat de consumir al fi i al cap. Molta gent més que de consumir s’estan de les sortides, i això és clau, perquè la gent vincula els consums amb les sortides, i si deixen de sortir doncs no consumeixen, però el que són els consums, la gent continua consumint. Cada vegada, molts no aniran a un bar de copes que laes venen a 15€, sinó que la beuran a casa i els més joves la beuran al carrer. Això que parlem del botellón, no té res a veure amb la crisi. El botellón ja es feia a l’any 2004 en plena expansió econòmica. Però clar, si algú no ho veia era perquè tenia altres coses a fer, és un altre qüestió, però els botellóns es donen des de fa temps. Per això penso que en els consums més tradicionals, la crisi ha afectat poc. Tot i això, si que hi ha tres elements clau en aquest moment actual o tres tipus de consums. Un seria el de benzodiazepines i tot el que serien els medicaments de l’ànima, els consums dels quals han augmentat molt. Ara no tinc les dades al cap, però a l’última enquesta en població general és la única que puja, especialment en dones. És a dir, que els consums són bastant elevats, tot i que és una cosa de la que no se’n parla perquè tampoc importa molt, però jo crec que en la població de més de setanta anys, el 50% són addictes a les benzodiazepines. A aquesta gent mai se’ls hi podrà retirar. Per processos mèdics, han acabat tenint aquests consums i receptant aquestes substàncies. En una societat que medicalitza totes les emocions perquè l’industria farmacèutica té molt poder i molta gent en un context hostil, incert i angoixant, quan ha anat al metge no podia dormir i tenia ansietat o el que fos, els hi ha receptat antidepressius i especialment benzodiazepines. És a dir, que per un element que és totalment contextual i estructural, s’està donant una resposta individual i medicalitzada. De fet, ara em ve al cap que un company m’explicava que molta gent que estava en processos de tractament amb antidepressius i amb ansiolítics, en el moment de participar en històries col·lectives, gent sobretot que estava angoixada pel tema de la vivenda, que l’anaven a desnonar, gent que ha participat en la PAC (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), s’ha desvinculat dels processos terapèutics perquè allò ha sigut la seva medicina. Si tu estàs sol i veus que tots els problemes que tens són deguts al teu mal cap, passen a ser problemes personals i per això necessites tirar d’aquest tipus de substàncies. Aquests consums han augmentat molt degut a aquests elements. La vida a vegades és angoixant i ansiosa, i més en el moment actual, i si l’única resposta que poden donar les administracions és a través dels medicaments, això ens hauria de convidar a la reflexió. El segon, i entroncant amb la societat de consum, és el consum d’esteroides i anabolitzants, especialment en nois, però també en noies. Estem parlant d’un percentatge poblacional baix, que és bastant recent. Fa anys que existeix, però en els últims tres o quatre s’ha anant detectat un augment d’aquests consums d’esteroides i anabolitzants. En una societat en la qual el cànon de bellesa és un determinat, molta gent, si no pot estimular molt el cervell, prefereix estimular els músculs, i és una manera de sentir-se integrats o de sentir-se bé. Tothom ha de vendre alguna cosa en aquesta societat, o molta gent ho intenta. Els que no poden vendre cervell, vendran músculs. És una critica, la veritat. Molta gent l’únic atractiu que té a la seva vida és al bellesa física, no té ni estudis, ni és una gran persona, ni res, sinó que aquest és el seu principal valor, i per això, especialment nois, juguen amb aquest consum d’esteroides i anabolitzants. Això d’aquí uns anys haurem de veure com funciona. El tercer element, del que fa temps que es parla, és el consum de noves substàncies que es compren per Internet, però això, més enllà de la crisi, és un nou escenari que no fa falta donar-li més pàbul.

SD. Aquesta normalització passa per la regulació legal?
DPM. No, no té res que veure. Això és un contínuum, on a un extrem tenim l’extrema prohibició, és a dir, la xinesa, que si t’agafen traficant, et maten i la teva família paga la bala, això és bastant cruel; o altres llocs que et pengen, etc.; i hi ha una prohibició tolerant; i després podríem arribar a un altre extrem que seria la venda publicitada, com si fos qualsevol altre producte de consum. En el nostre context estem en una part del mig. Encara que no ho sembli, l’Estat espanyol és un dels menys repressius que hi ha, i més tenint en compte que el consum no és delicte i tampoc pot estar sancionat. Només està sancionat a la via pública, però si a tu en uns anàlisis detecten que has sigut consumidor, no et pot passar res; tot i que avui sortia que els de trànsit volen saber tots els arxius de salut de tota la gent que té problemes d’alcohol, i això és un nivell de control social alarmant, problemàtic; però nosaltres ens mouríem en aquest sentit, amb una prohibició més laxa. Evidentment que el tràfic està sancionat, però el Codi Penal espanyol diferencia les substàncies altament perilloses i les menys perilloses, que ve de la reforma del 83, que fa que es diferenciïn les substàncies toves i dures, és a dir, el cannabis i les altres. Una persona que l’enganxin amb quinze tones de haixix no estarà més de tres-quatre anys a la presó, però si l’enganxen amb quinze tones de cocaïna, pot ser se’n passaria uns quants més. La jugada està en que, dins d’aquesta prohibició, hi ha una normalització. La normalització és un concepte que el podem entendre a nivell jurídic, a nivell assistencial i a nivell sociocultural. A nivell assistencial seria normalitzar el que està desviat i el que té problemes, integrar-lo, és a dir, el que té problemes el normalitzem per a que sigui una persona normal. A l’àmbit sociocultural, la normalització és un procés en que, independentment de les lleis, les substàncies estan normalitzades. Per exemple, a Uruguai ara estan normalitzant el cànnabis jurídicament, però la gran majoria de la població està en contra de normalitzar jurídicament les substàncies; és a dir, a nivell social el consum de cànnabis no gaudeix de normalització, mentre que a nivell jurídic si que el tindrà. Llavors, una cosa és aquest contínuum jurídic i un altre contínuum és el nivell social. A nivell social hi pot haver un rebuig brutal de la població, com per exemple, en societats molt tancades on els consumidors els poden lapidar, i l’altre seria cap tipus de rebuig, cap tipus d’estigma i totalment acceptada la situació. A nivell social, nosaltres estem a un nivell així: depèn dels consums, depèn del context, depèn dels col·lectius, però els últims vint anys ens hem mogut cap a la tolerància dels consums de drogues. Per això hi ha dos contínuums diferents. Evidentment que si una societat gaudeix d’una regulació a nivell social notable, el més lògic és que es produeixi una regulació jurídica, és a dir, un control per part de l’estat, o millor dir una regulació jurídica. Clar, les propostes que es fan normalment és, no que les substancies passin a ser productes de lliure consum que pugui comprar qualsevol al supermercat, sinó que hauria de ser l’Estat o algun ens, que hauria de controlar la venta i la distribució d’aquestes substàncies. Per aquest motiu, seria un element central. El que diem de l’escenari actual: Nosaltres tenim ara un escenari que ens movem cap a més tolerància social de les drogues, però a nivell jurídic tirem cap a l’altra banda. Això és una gran incoherència. Persones que no representen una amenaça a la cohesió social, ni a la lògica del bon funcionament de la societat, no tenen per què estar perseguides ni criminalitzades. Ells fan delictes sense víctima, és a dir, ells no atenen contra la societat. Per això actualment estem en dos nivells totalment problemàtics. Evidentment, si es planteges una regulació seriosa, és a dir, que no es trobes cànnabis al supermercat, però que l’Estat ho controles com el tabac, que només es vengués a majors d’edat, en certes condicions, això mouria el contínuum i seria coherent amb la posició en la que estem. També m’agradaria saber quantes veus sortirien en contra. Realment la regulació jurídica no serà fàcil. Visto lo visto, jo crec que anem enrere. És molt curiós com la societat va cap a un cantó i les lleis van cap a un altre. En el nostre context hi havia gent que estava molt il·lusionada pel canvi, es veia com a gairebé imminent. Izquierda Unida fa un temps ho va presentar al Congrés, tot i que ho van tirar al moment perquè el Partit Popular té majoria. Ara no té cap sentit parlar de regulació jurídica perquè no arribarà, al menys a vint anys vista.

SD. Durant el 2014 s’ha editat el llibre “De riesgos y placeres. Manual para entender las drogas”. En un capítol d’aquest es fa un anàlisi crític de la conceptualització de risc, entès com una construcció social. Pots aprofundir en aquest tema? Aquest tema està relacionat amb això que ens acabes d’explicar?
DPM. Si. Amb això del tema dels riscs i els danys és molt curiós que a vegades es parla molt del risc. Sobretot els experts prohibicionistes, quan parlen de risc l’estan confonent amb danys. Això és una cosa important. Diuen que la percepció de risc dels joves és molt baixa perquè no saben que els acabarà reduint el cervell, però això no és una percepció del risc, és una percepció del dany. El risc és una probabilitat que succeeixi o no succeeixi un dany o un benefici. Molta gent, sobretot psicòlegs, s’han dedicat a calcular, d’una manera que ells diuen objectiva, que evidentment d’objectiva no en té res, la percepció del risc, però, clar, la percepció del risc és totalment contextual. El risc entenent-lo com la probabilitat de que et passi algun dany, és totalment contextual i subjectiu. Segurament un consumidor quan esmorza de bon de matí un gin tònic té una percepció del risc altíssima, però si ho fa el dissabte a la nit de ben segur que la seva percepció del risc serà baixa, gairebé nul·la o inexistent. És el que passa amb el cànnabis: Amb el cànnabis diuen que els adolescents no tenen cap percepció del risc, i ho diuen sobretot perquè es fan unes enquestes sobre indicadors i a l’indicador sobre si tens percepció del risc per fumar-te un porro a la setmana, la majoria diuen que no. Clar, no hi ha percepció del risc per fumar-se un porro, però si els hi preguntes per fumar-se tres porros al dia, tenen una percepció del risc altíssima tots. Per això aquest risc és contextual, subjectiu i allò que diuen que no hi ha percepció del risc, jo crec és totalment mentida. Jo crec que els joves cada cop tenen més percepció del risc amb molts aspectes de la vida quotidiana, ja que pensem que ara estan arribant a joves infants que han estat educats amb la cultura de la por continua: de la seguretat, del control, de la por, etc. És molt curiós que hem fet un parell d’investigacions amb pares i estan acollonadissims. Si tu mires l’índex de victimologia dels joves, a l’Estat espanyol és molt baix, però, clar, maten a un xaval de 14 anys i te l’estàs menjant per la tele quinze dies seguits, i això acolloneix als pares. Relacionat amb el consum, molts pares, un lloc al que els hi agrada molt al que vagin els seus fills a passar les tardes són els centres comercials, perquè és un lloc controlat, hi ha càmeres de vigilància i és un lloc relativament segur. A nivell de seguretat és un lloc segur, però a nivell de model social, estàs ficant als adolescents als temples de consum a generar desig i a fer persones poc critiques.

SD. Tots els consumidors estan en risc? És fàcil passar d’un consum recreatiu a un més problemàtic?
DPM. Tots els consumidors estan en risc? Bé, si, com tot. A vegades estàs en risc que et caigui un test al cap i et mati. El risc és una probabilitat, més alta o més baixa, i aquest risc varia en funció de la freqüència de consum , la intensitat de consum, les conseqüències que se’n deriven i una sèrie d’elements. Com més jugues a la loteria més possibilitats tens que et toqui. Si consumeixes cada dia, tens més probabilitat que aparegui el dany indesitjable. És fàcil passar d’un consum recreatiu a un més problemàtic? De fàcil ho és molt, és qüestió de posar-hi ganes, és una qüestió de si una persona desitja passar d’un consum recreatiu a un problemàtic, és fàcil que ho pugi fer; no obstant, ningú ho vol, és molt minoritari, i això és un tema que treballo a la tesi. És molt minoritari que una persona vulgui desenvolupar problemes amb les substàncies. Les drogues també funcionen com a eina per evadir-se de la realitat i per autodestruir-se, però molta gent que s’autodestrueix amb les drogues, si no tingues les drogues a mà, s’autodestruiria d’una altra manera; és a dir, que la problemàtica en aquella persona no són les substàncies en si, sinó que les substàncies són el camí per autodestruir-se, però el que té malament són una sèrie d’elements contextuals, vivencials i relacionals que fan que aquella persona es vulgui autodestruir, i les drogues són un bon camí. A més d’aquests, evidentment que hi ha gent en la que no hi ha el control, que és el que jo treballo a la tesi: el discurs de la regulació. Els consumidors estan avaluant contínuament la possibilitat de risc o de danys, estan avaluant contínuament els seus consums, avaluant si el que estan fent els hi portarà problemes. Si partim de la premissa, que així és, que la gran majoria no vol desenvolupar problemes, només vol utilitzar les drogues per passar-s’ho bé, pel cap de setmana, etc.. La gran majoria, el dilluns, vol continuar anant a la feina igual, anant a la universitat igual, i vol continuar fent una vida normal. Amb aquests, evidentment que hi ha un component contextual de voluntat de mantenir-se normalitzats que és molt probable que ho facin. A més, tenen institucions sòlides. Clar, molta gent si està vinculada amb la família o amb els amics, és més difícil que comenci a desenvolupar problemes; mentre que una persona que no té família, que està en estat de xoc, és més possible que acabi utilitzant les drogues com un mecanisme per sobreviure; però si la gran majoria vol mantenir-se normalitzat, ho acabarà aconseguint. També hem de tenir present que els consumidors recreatius utilitzen vies poc eficients. No utilitzen la via injectada, que és molt eficient. No és el mateix utilitzar una via esnifada, que és eficient, però no tant com la injectada, l’oral, ni substàncies altament addictives. Tampoc és el mateix prendre èxtasi que prendre cocaïna, heroïna o crack. Per això, tenint en ment aquests tipus de substàncies que s’utilitzen en una institucionalització on hi ha una cosa que és l’eficàcia simbòlica, és a dir, creure que no tindràs problemes, t’ajuda a no tenir problemes; i creure que tindràs problemes, t’ajuda a no tenir-ne. Evidentment que tothom pot desenvolupar problemes. Fent un càlcul ràpid a partir dels indicadors del Pla Nacional sobre drogues, només un 10% dels consumidors de cocaïna, que n’ha pres l’últim mes, acaba demanant tractament. Un 10% és 1 de cada 10. La gran majoria no desenvolupa problemes, però això si, tothom en pot tenir.
El problemàtic és relacionar-se creient que tens un problema. El que és inhabilitant és que l’ordre interaccional no funcioni bé. Estar etiquetat, per exemple. Evidentment que hi ha gent que té problemes amb l’alcohol, però la lògica és la mateixa: Quanta gent pren alcohol de tant en quant i quants acaben borratxos tots els dies? Una proporció baixa. Igual que amb els porros, hi ha alguns que en fumen de tant en quant i hi ha d’altres que no poden viure sense porros.

SD. Podem separar entre consum responsable i no responsable?
DPM. Si, no crec que sigui tan dicotòmic, però per entendre’ns, s’utilitzen aquests tipus de categories. Més que responsable prefereixo parlar de consums controlats.

El que està clar és que per a que un consumidor es mantingui normalitzat, entès com un consum controlat, hi ha diferents elements. Un és la intensitat de consum, un altre és la freqüència de consum, el tipus de substàncies, els grups, les motivacions de consum…Hi ha diferents elements. Evidentment que el consum controlat el podríem definir de diferents maneres, però el consum controlat a grans trets el podríem entendre com aquell que, tot i produir-se consums, permeten mantenir-se normalitzat. Aquesta és una definició de consum controlat estricte, i aquesta definició permet fer consums altament intensius, perquè és un concepte teòric britànic que és el controlled loss of control, la pèrdua controlada de control; és a dir, que en certs moments de la festa, la gent pot perdre molt el control, fer consums realment intensius, però aquesta pèrdua de control s’emmarca en un control social més gran, que també siguin consums normalitzats, perquè aquest marc general permet tirar la vida endavant, és a dir, pot ser el dissabte sí que he perdut el món de vista però el dilluns continuo normalitzat. Per això aquesta definició d’entendre el consum controlat com aquell que permet tenir una vida satisfactòria i normalitzada, i que no tens problemes de socialització, es posicionaria en aquests consums, és a dir, que seria una definició més amplia. Clar, si entenem el consum controlat com només aquell en que tot moment ets conscient, i la majoria de definicions van en aquest sentit, doncs evidentment que aquests consums puntuals no els entendríem com a controlats. Després, amb això també, aquests mateixos sempre entronquen que en un consum hi ha aquest marc general però també hi ha el marc interaccional a la festa. Un pot perdre molt els papers aquí i mantenir-se normalitzat i no tenir cap tipus de problema, però una persona que ni el dilluns vagi a treballar ni mantingui les seves obligacions amb les institucions amb les que es relacioni, si aquí a la festa, amb aquests consums puntuals i descontrolats, també perd el món de vista, molesta a la gent, fastigueja als amics, etc. llavors aquests consums deixen de ser controlats també. És a dir, que hi ha uns efectes a nivell interaccional al moment i un marc més general, per tant, és fàcil de separar-ho. Qui té problemes interaccionals, qui no compleix amb les obligacions, qui té deutes, etc. no podríem dir que estigues compartint d’un consum controlat. La gran majoria fa aquest consum controlat . Tindríem dos nivells: la responsabilitat institucional, a nivell més macro, i responsabilitat a nivell micro, interaccional, i el consum controlat ha de complir amb els dos elements, amb el macro i el micro.

SD. Dintre del que són respostes preventives i atenció, fins quin punt podem parlar del consum com a problema o d’una construcció problemàtica del consum de drogues per se?
DPM. Els problemes venen definits per la societat en la que vivim. El consum de drogues en si no és problemàtic, ni molt menys. Evidentment, a nivell individual, una persona que beu molt i li rebenta el fetge, clar que això és un problema; però un problema no és que jo després d’esmorzar em faci un carajillo, encara que per la nostra societat això és propi de certes persones. Si un director d’una empresa fa això, l’etiquetaríem com a desviat. Per això, els problemes venen molt definits. Òbviament que hi ha uns problemes de tipus físic o biològic; si el castigues molt, el teu cos se’n ressentirà; però el que s’entén com a problema de la droga és la construcció del problema de la droga. En la nostra societat, com en moltes altres societats, necessitem bocs expiatoris. Històricament, els jueus han funcionat de bocs expiatoris. Quan no sabien com anava la cosa, els jueus tenien la culpa de tot. En les societats més modernes, les drogues han funcionat de boc expiatori perquè van molt bé. Quan s’ha hagut de justificar la desmotivació juvenil, l’abandonament escolar, les altes taxes de fracàs escolar, l’índex d’atur, etc., no de manera directa, però si de fons, era perquè es passaven el cap de setmana fent botellón i fumant porros. No, escolti’m, no té res que veure una cosa amb l’altra. Com als 80; als 80 el problema realment no va ser l’heroïna en si. Evidentment que va portar uns problemes, però hi havia uns problemes d’atur juvenil, un canvi estructural de primer ordre… unes dinàmiques de centrifugació de molts joves que van provocar que es generessin molts problemes. El tema de l’heroïna va possibilitar i va facilitar l’aparició d’un problema magne que no n’era per tant. Es van posar en marxa una sèrie de dispositius, es va crear la Droga en majúscules com a problema, sense importar la substancia que era, que era com un mal, malèfic, que no se s’havia on residia, que es menjava la joventut; i avui en dia encara funciona. El problema de les drogues com a tal és molt minoritari i és molt mínim, però estratègicament pensa que el problema de les drogues interessa mantenir-lo molt perquè hi ha molta gent que hi viu.. No conec molt el tema, però si que hi ha molta gent que li agrada generar alarma com a via per a cridar l’atenció, i ara el problema de les drogues és minoritari. Jo crec que s’hauria de fer un experiment, a nivell assistencial no, però a nivell preventiu; si els treballs de prevenció tant funcionen i tan necessaris són, estar cinc anys sense fer cap tipus de campanya de prevenció i veure si al cap de cinc anys, els consums han baixat. Evidentment que és una responsabilitat social fer-ho i a nivell polític no es podria fer, però jo estic convençut que ara que la dinàmica és a la baixa, continuarien baixant, en certa mesura, els consums en general. Els problemes es mantindrien estables. Les prevalences de consum ens són igual, que la gent consumeixi més o menys, amb el que s’ha de posar èmfasi és en els problemes que desenvolupa la gent, això és el que s’ha de tractar, que la gent no es destrossi la vida pel simple fet de consumir. Exemples de la construcció social de les drogues no ens els acabaríem, però és obvi que s’ha donat una resposta política quimèrica i alarmant que ha comportat que sempre que es parli de drogues, la gent es fiqui a la defensiva i es fixi en els problemes. És molt curiós, i això segurament li passa a molta gent, que quan la gent sap que em dedico a la recerca sobre drogues i sobre consums de drogues, contesta “Ah, sobre drogodependències?”. No, no em dedico a les dependències, em dedico als consums de drogues. Molta gent no sap la diferència, perquè drogues i consum de drogues implica problemes. A nivell discursiu, tu dius una cosa i la gent es pensa que és el mateix. Li expliques i es queda tota pillada. Són dues coses diferents.

SD. Des d’una perspectiva social, com entendries els consums problemàtics: Consumim de manera problemàtica perquè estem malament o estem malament perquè consumim de manera problemàtica?
DPM. Hi ha una mica de tot, però quan es desenvolupen problemes amb les drogues és degut a un element contextual, un moment històric determinat i a un estat vivencial concret. Evidentment que molta gent que va desenvolupar problemes als anys 80 i 90 amb l’heroïna i aquestes substàncies va ser per un element contextual determinat; però avui en dia, en moltes substàncies, òbviament que hi haurà gent que no ho podrà controlar, però la gran majoria desenvolupa problemes per uns malestars que van més enllà de les substàncies: perquè no està a gust amb el món, perquè a casa seva té mals rotllos o perquè té problemes emocionals de primer ordre, o pel que sigui. Pel que sigui molta gent no està a gust amb aquest context, que cada cop és més hostil. Si als joves sempre els hi ha costat trobar el seu espai dins la societat, imaginat ara en una societat que no genera oportunitats i la gent arriba gairebé als 35 anys sent becaria, quan fa vint anys ja eres un veterà dins l’empresa a aquesta edat. Per això, molta gent utilitza les substàncies com una línia de fuga del seu malestar existencial, però tal com han agafat les substàncies, també podrien agafar altres vies. Evidentment que hi ha gent que no ho controla, però probablement és molt minoritari el grup de gent que té bones relacions amb la feina i amb la família i desenvolupa problemes.

SD. Des de la prevenció, cal actuar d’alguna manera davant els joves que realitzen consums més aviat recreatius i experimentals, els quals són la gran majoria?
DPM. Se’ls ha de facilitar la informació, se’ls ha de facilitar que consumeixin amb garanties, han de saber els riscs associats i els possibles danys que poden patir, posar èmfasi en la conducció, això és important, la conducció és clau, i altres aspectes pot ser de sexualitat, de violència… allò que a vegades es relacionen les substàncies amb que alguns els hi facilita la violència i en altres que la vida s’acaba en un moment i les precaucions es queden en un segon terme, tant a nivell sexual com a nivell dels desplaçaments. Jo crec que en aquests aspectes si que s’ha de posar èmfasi i s’ha de treballar. No s’ha d’abandonar, però jo penso que la gent té unes eines i unes dinàmiques que permeten que la gran majoria puguin relacionar-se amb les substàncies d’una manera mínimament poc problemàtica. Hem de tenir present que la majoria de joves, durant el procés d’institucionalització, de manera lògica, com casar-se i formar una família, quan la gent comença en aquesta vida més adulta, els consums de substàncies fiscalitzades es redueixen a la mínima expressió en molts casos. És molt curiós veure que una persona que arriba als 40 anys amb fills i que consumeix encara habitualment, és estigmatitzadíssima pels mateixos consumidors; és com estrany, i més si es té constància que la seva parella s’enfada. És a dir, que no és el que s’espera. Un noi de vint anys que no apareix per casa durant quatre dies, els col·legues ho normalitzen més que un pare de família que no apareix per casa durant tot el dia. Per tant, jo crec que si que s’ha de treballar amb aquests, però on s’ha de posar èmfasi és amb els col·lectius; amb col·lectius més vulnerables, amb col·lectius de risc; o més enllà dels consums, en zones, contexts, col·lectius, és on s’ha de posar més èmfasi i més prevenció. La informació ha d’estar a l’abast de tothom, això se’ns dubte.

SD. I com abordem els que tenen consums més problemàtics?
DPM. La jugada està en que si la prevenció funciones bé, que crec que, dins del que cap en les dinàmiques socioculturals i la prevenció, el que està clar és que cada cop tenim menys persones que desenvolupen problemes, això és important; però quines són les dues substancies que s’emporten la palma en demandes de tractament? Últimament la cocaïna si que va pujant, però sobretot és l’alcohol. L’alcohol és la substància que genera més problemes en la nostra societat. És obvi que genera més problemes perquè hi ha un major nombre de persones que s’hi relacionen, en major o menor intensitat, però són bastants els que prenen alcohol. Més que donar resposta a la gent que té problemes, que seria un àmbit que se’m escaparia més, que és el de l’assistència i tractament, cal una jugada com a societat: Hem de treballar per a que no es desenvolupin aquests problemes i, en el cas que apareguin, si que la mirada és no estigmatitzar els consumidors problemàtics, desestigmatitzar-los, normalitzar-los, és a dir, tractar-los com una persona dins la nostra societat, i sobretot que tinguin uns recursos, perquè en aquesta lògica actual on s’estan desmantellant molts recursos, el que serà un problema són els consumidors problemàtics que no sàpiguen on anar. Si tot va per la assistència privada, només una minoria tindrà accés al tractament. Per això com a societat hem de vetllar per a que a hi hagin aquests recursos.

SD. Es té en compte aquesta normalització en el discurs preventiu que es dóna als joves actualment?
DPM. Hi ha de tot. Això de la prevenció és complicat perquè en el nostre context no hi ha cap tècnic que sigui prohibicionista (declarat, evidentment), però és el que et deia dels contínuums. Hi ha molts que realment no saben quin és el seu marc teòric de referència i no saben molt bé el què diuen i com ho diuen, i hi ha molts que fan uns popurris discursius entre un discurs normalitzador, un discurs de reducció de riscos i un discurs com una prevenció més universal o cap als que no consumeixen. Hi ha gent que treballa molt bé, de luxe, i treballa des d’una mirada pragmàtica, sobretot sensata, és a dir, coherent amb la realitat dels joves, una mirada normalitzadora; però sobretot el que és important com a professionals és saber avaluar els consums recreatius o experimentals, les conseqüències que se’n deriven, o consums més intensius i fins i tot els més problemàtics. Hi ha molta gent que fa prevenció que quan veu els consums, siguin del tipus que siguin, els cataloga com a problemàtics, i això és un error de primer ordre. Entendre qualsevol consum com a problemàtic és un error, perquè si els entens així, els xavals que estan consumint i que són els que reben els missatges preventius no et faran cap cas. Com a professionals s’ha de saber discernir bé quin és el
target que tens i quin és el missatge que necessita. Clar, evidentment que un nano de 12 anys que encara no ha consumit, li podràs parlar de l’alcohol i poca cosa, però si tens uns perles de 16-17 anys que ja ho han provat tot, no els hi aniràs a dir els efectes del cànnabis, sinó que els hi parlaràs d’una manera normalitzadora i posant els èmfasis en què ja estan en una fase i s’ha de treballar per no arribar a l’altra fase, i que tot discurs ha de ser buit de moralina i sobretot sensat. Clar, tornant a la pregunta, si el discurs és moralitzador…doncs és un dels grans problemes que tenim en el nostre context, que els discursos sobre les drogues circulen amunt i avall i tampoc no hi ha una coherència, no només en la prevenció, sinó en tots els àmbits. Els professionals poden fer una tasca de luxe, treballant molt bé amb els xavals, les famílies, i amb tots, i després et venen tres noticies seguides a la tele que deixen tots els pares acollonits una altra vegada, i aquest és un altre aspecte, també hem de treballar amb els mitjans de comunicació. Als mitjans de comunicació, com que el que els interessa és el morbo, la pasta i l’audiència, doncs evidentment que els hi encanta trobar noticies sobre drogues perquè és molt morbos; i es tracten d’una manera molt trista. Si estàs treballant amb aquestes substancies d’una manera normalitzadora, sensata, pragmàtica, des de diferents col·lectius, que per sort cada vegada hi ha més d’aquests tipus de professionals, i més a Catalunya. Podem estar contents, i més si comparem amb altres punts d’Europa. Aquí estem treballant molt bé, però venen els mitjans de comunicació i tiren la feina de tot un any o tot un curs per terra, o t’ho fiquen en entre dit i tu has d’explicar per què. És a dir, que hi ha discursos bastant incoherents en aquest sentit.

SD. El canvi passa per l’educar a consumir o passa pel model actual d’abstinència com a única solució?
DPM. El model d’abstinència com a única solució ha demostrat que és una fal·làcia de primer ordre, no ha funcionat mai. Òbviament, aquest discurs més prohibicionista, inoculant por a la gent, segurament ha aconseguit que hi hagi gent que no prengui drogues, no podem avaluar quin percentatge ha sigut, però més enllà d’això, hi ha el component ètic de per què un discurs que ve de diferents institucions s’ha de ficar en la gestió del propi cos, i donant uns discursos que moltes vegades no acostumen a ser del tot tangibles. Per això, la jugada, ja ho hem comentat abans, no és consumir o no consumir. Això com a tècnics i com a persones, no podem dir res, no podem jutjar a una persona perquè consumeixi o no consumeixi, que cadascú faci el que vulgui a nivell personal amb la seva vida. El que hem dit, els delictes sense víctima: si només ets tu al que afectes…Clar, una altra cosa és que els teus consums afectin a la qualitat de vida d’altres persones, dels teus fills, del teu entorn, i a la cohesió social. Això seria una altra cosa, però a nivell personal, que una persona consumeixi o no consumeixi, com a professional no tens autoritat moral. Una altra cosa, per tradició, que passa en aquest país i a tot el món en general, és que molta gent, especialment psiquiatres i psicòlegs, creuen que tenen l’autoritat moral per dir el què les persones han de fer i el què no han de fer, i no només en el tema de les drogues, sinó que aquestes disciplines creen subjectes i diuen com han de ser o no han de ser o com poden o no poden ser. Com a professionals no podem dir que consumeixin o no consumeixin, com a professionals hem de treballar que aquests consums, en el cas que es donin, no generin problemes de cohesió social ni a l’entorn, a nivell comunitari, ni a nivell personal, que no desenvolupi problemes. Sobretot el més important és el funcionament comunitari. Hem de treballar per a que aquell consumidor en particular no desenvolupi grans problemes, això és normal, però tampoc li podem prohibir. Realment, l’únic que fas quan et situes en la posició moral superior i jutges a un consumidor sobre el què està fent, és allunyar-te d’ell, i compliques la intervenció. Per això crec que consumir o no consumir no és la qüestió i que com a professionals no ens hi podem ficar, i ha sigut un dels grans errors d’aquest discurs controlador, voler censurar practiques que estan presents en des de la nit dels temps.

SD. Quin creus que serà el panorama de cara al futur? Cap a on es dirigirà aquesta normalització?
DPM. Tenim dos controvèrsies, una és que la majoria de professionals que ens dediquem a les drogues, sobretot els joves i els que ens dediquem a les ciències socials som de tipus normalitzar. I per cotnra, és molt curiós com la gent que està tancada als laboratoris i només treballa amb rates i mai ha vist un usuari, solen ser prohibicionistes, clar, perquè ells tenen evidències que les drogues rebenten el cervell. Posen dosis a una rateta al que proporcionalment serien 100 grams d’èxtasi en un humà, i no és extrapolable. Però més enllà d’aquesta anècdota, la gran majoria de professionals sempre tendeixen a que és sa controlar les drogues. Alguns proposen que sigui lliure mercat, però la majoria diuen que s’ha de controlar. Qualsevol adult ha de tenir accés a les drogues, però el que és evident és que després de gairebé 50 anys del conveni del 61, i un esforç notable sobretot del control de l’oferta a nivell policial a tot el món, perquè realment calculen que es gasten 10.000 milions a l’any només en la lluita contra les drogues, que és un disbarat, no s’ha aconseguit reduir el consum. Per això la jugada és que hi hagi un control de part de l’Estat que permeti a la gent adulta consumir drogues, ja veuríem en quines condicions; però la lògica dels polítics sempre ha sigut la contraria, ha sigut més control, més repressió. És molt curiós, l’any passat, que la JIFE, que és l’organisme que controla que els estats apliquin la prohibició, els amonesta, -Holanda sempre té targetes vermelles-…i l’any passat deien que no s’estaven aconseguint els objectius d’eradicar les drogues per una falta de compromís i s’havien de reelaborar els esforços. Ells parlen que el que falta és més pasta i més esforços per acabar eradicant les substàncies. Per això dic que tenim un divorci de primer ordre entre el què pensen els professionals i per on va la societat i el que pensen els polítics i uns interessos determinats, i mentre tenim el narco que s’està fotent les botes, està guanyant i està atemptant contra la democràcia. Això seria a nivell polític. A nivell social jo crec que les substàncies fiscalitzades cada cop es consumiran menys, però els psicofàrmacs aniran en augment d’una manera espectacular. Jo crec que les drogues del futur seran els psicofàrmacs.

SD. Els psicofàrmacs s que tenen una regulació legal.
Sí, clar. Això és un altre tema. Les finalitats seran diferents, si la gent consumeix les drogues fiscalitzades per passar-ho bé, les altres es prenen per no passar-ho malament. Aquí hi ha un canvi qualitatiu. En general continuarà igual. L’alcohol continuarà bevent-se molt a les festes, el cànnabis també estarà present, en les altres més o menys hi haurà fluctuacions… Ara tenim una fluctuació a la baixa de totes les substàncies, però pot ser d’aquí un temps hi haurà una fluctuació mínimament a l’alça, però això són tempestes i marees. Pot ser apareixerà una substància que durant un parell d’anys ficarà l’alarma a Salut Pública, però jo crec que, al menys en el context català, cada cop hi haurà menys problemes relacionats amb les drogues a nivell social.

SD. Pel que m’expliques, hi ha un discurs polític, separat d’un discurs més social, separat d’un discurs d’alguns professionals?
Clar, el que passa amb els joves. D’aquí al 2025, jo crec que estarem si fa o no fa igual, sempre i quan no canviïn les polítiques, que tal com va contínuament…Fa uns anys i uns mesos hi havia gent il·lusionada perquè la cosa es mouria, però han presentat la nova llei de seguretat ciutadana i la lògica és tot el contrari. Per això, jo no crec que es faci molt. També està a les nostres mans participar una mica, però l’escenari serà més o menys igual. Jo crec que hi haurà menys problemàtica, les drogues estaran més normalitzades, més tolerades. Cada vegada hi ha més pares i mares que als seus fills els hi podran explicar què és un porro i el què són altres coses i, bé, ens movem cap a més tolerància, però el més important és que hi haurà menys problemes, i això com a societat és el que ens ha d’importar.

SD. Una última pregunta. Quin creus que serà el futur cicle de preocupació professional?
DPM. La veritat és que això va a modes, però si, n’hi haurà un altre. Les drogues a nivell social han deixat de ser un problema, però a nivell professional encara se li dóna cova. Mentre hi hagi el Pla Nacional sobre Drogues, es parlarà del tema de les drogues. No ho sé, però ja ho hem vist en els últims anys i en els últims temps, com els estats davant de ficar polítiques efectives a la ciutadania, i en concret als joves, es dediquen a legislar autèntiques absurditats, per exemple, la llei de l’avortament o amb el tema de les drogues. Els joves no necessiten una llei de com gestionar el seu propi cos, sigui amb drogues, sigui amb sexe o amb el què sigui. El que necessiten són polítiques d’incentivació de la feina, d’incentivació a l’emancipació, a l’habitatge; però, clar, davant de posar en marxa polítiques publiques efectives i necessàries pels joves, es dediquen a legislar aspectes totalment personals dels joves, per així fer veure o significar davant de tota la societat que estan preocupats pels joves, però no, perquè l’eficàcia d’aquestes polítiques és nul·la, no podran regular i el que faran serà criminalitzar. Com alguns consumidors que van a l’hospital i el primer que han de sentir és una bronca del metge, una bronca normalment moral. No, un metge ha de donar resposta.

No n’estic segur, però les drogues segur que no. Serà la pobresa, ara que hi penso. El pròxim tema social serà, més que la pobresa…tindrem una carta de la població de joves i de gent gran que no podrà treballar. Ja fa uns dies, no sé si era el Banc Mundial, que deia que alguns estats, entre ells l’Estat espanyol, comences a pensar en subsidis de beneficència. La lògica serà que cada cop hi haurà menys gent que treballi i els pocs que treballaran, treballaran molt. Tindrem una bossa de població brutal, i molta jove, que no passarà mai de treballs precaris o molta gent que no treballarà mai, per tant, no seran exclosos, com teníem entès abans, gent exclosa de cantonada, amb cartons, sinó que serà gent que si que podrà sobreviure però estarà com en el Limbo. Jo crec que aquests seran un repte professional i d’una intervenció social, perquè no només a nivell de feina, sinó a nivell de salut, a nivell bàsic, no serà el típic perfil de la pobresa que teníem. Jo crec que aquí hi ha alguna cosa, però no ho sé, tampoc et donaré la resposta.

SD. Pot ser, pel que has donat a entendre, demonitzem o ens centrem com a problema el que són les drogues, les noves tecnologies, etc. quan pot ser ens hauríem de centrar en altres aspectes com, per exemple, en educar per a un pensament crític, per a que la gent sàpigues reflexionar?

DPM. I tant. Està mot bé això que has dit i ho trobo excel·lent. Hi ha molta gent i professionals que han estimulat aquest tipus de pensament, però aquest tipus de pensament va contra la lògica de l’establishment. Aquí no volen gent critica, gent que pensi per si mateix, gent que davant d’una situació social, la pugui analitzar, que digui que això ve d’aquí, això ve d’allà, i això és degut a això, i tu m’estàs venent aquesta manera però m’estàs intentant colar una altra. Això no els interessa.

SD. Això està relacionat amb el que has explicat abans del discurs de la por?
Sí, clar. El que els interessa és gent acollonida, gent que es cregui el què ells diguin, que no tinguin aquesta capacitat d’anàlisi. Hi ha molta gent que llegeix el diari i se’l creu, se’l llegeix fil per randa, llavors hi ha uns altres que no, que tenen una altra mirada i saben dilucidar. Estimular per una educació critica només quedarà en mans de professionals freelance. A nivell estructural, des del Ministeri, mai ho estimularan això. Ara, amb l’última llei Wert, jo no la conec fil per randa, però més enllà dels titulars i els professionals que he sentit, parlen d’una paraula molt dura que és adoctrinament. La trobo una paraula molt gruixuda i hi ha molts bons professionals que l’han fet servir. Per això dic que no interessen persones critiques. Avui he vist l’informe PISA. Hi hauran les escoles publiques, que seran el pitjor del pitjor, i unes escoles elitistes, del millor. Només he vist quatre titulars, però es veu com la desigualtat en el nostre context està apareixent, perquè on hi ha més bones notes és a Madrid, ja que hi ha totes les escoles privades de l’OPUS que ho fan pujar, on els hi foten una canya a la canalla brutal. La separació ja ve amb la infància. Per una banda, hi hauran les elits que ho dirigiran i l’escola publica serà l’escola de la beneficència de principis del segle ,
xx a l’Espanya profunda i rural. És el mateix, igual que a la sanitat.

Utilitza l'enllaç curt per les xarxes socials:
  • javaleemcgee allstar

    Molt enriquidora l’entrevista. Interessants els conceptes de no moralitzar els discursos als joves i promoure el discurs critic més que el prohibisionisme.

  • Jordi Bernabeu F.

    Gràcies!

blog comments powered by Disqus