13/5/11

Entrevistem a Jaume Funes: “El que necessiten és que els adults disposem d’aquesta capacitat d’estar al seu costat un temps de la seva vida”

         Compartir: Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir

Jaume Funes Artiaga és Psicòleg, educador, periodista i professor universitari. Treballa des de fa anys en la renovació pedagògica, la intervenció educativa a les escoles de secundària, la protecció de menors i l’abordatge de problemes generats per l’ús de les drogues. Hem volgut tenir la seva opinió sobre l’adolescència, les drogues i un nou camp de treball: les NTIC (Noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació).

Aquesta entrevista s’ha realitzat el desembre de 2010 per SobreDrogues.net.  S’enten que aquestes han de servir-nos per aportar informació, reflexió i capacitat crítica vers el tema de les drogues.  I perquè cadascú després tregui les seves pròpies conclusions. Cal tenir en compte que encara no s’havia donat el canvi de govern i canvis en les polítques d’ensenyament. Probablement haguéssim preguntat sobre noves mesures en l’àmbit educatiu…
 
Protocol per citar aquest article: “Entrevista a Jaume Funes”. SobreDrogues.net. Maig 2011. http://www.sobredrogues.net/entrevistafunes

Descarrega’t l’entrevista en PDF clicant aquí.

1. Qui és en Jaume Funes Artiaga?

Una persona de certa edat -ja sóc avi- que he dedicat gran part de la meva vida al món dels adolescents i que això m’ha convertit -directa o indirectament- en un personatge d’una certa referència en el que signifiquen les seves vides. S’ha convertit en el tema de la meva vida encara que no vol dir que ho conegui tot. Ni molt menys. Tot i així he anat evolucionant: sóc psicòleg, educador, periodista. Vinc del món dels “quinquis” de Cornellà -als que he dedicat bona part de la meva vida- fins a convertir-me en un cert especialista en “pijos” i d’altres classes socials.

He anat coneixent adolescents de molt diverses… En qualsevol cas, a vegades em desespero de veure la incapacitat que té la gent adulta de comprendre aquest món de joves, que és un món complexe però també apassionant.

2. En un dels seus articles, diferencia el concepte “joves” de “joventut” atribuint a aquesta última el significat de “llarga etapa de la vida en que un es dedica a sentir-se jove i exercir de jove”. Creu que els joves d’avui ja no gaudeixen de la seva joventut? Què ha canviat?

No. “Ser jove” (d’edat) i “joventut” és diferent. La joventut és una construcció social mentre que els joves és una condició biològica.

És una diferenciació per deixar de banda que tenir una edat jove o adolescent no vol dir exactament formar part de la “joventut”. Joves sempre n’hi ha hagut (joves d’edat) però en canvi la joventut és una construcció moderna de la societat. Les primeres joventuts comencen quan una societat té capacitat de desenvolupament i per tant, no necessita formar mà d’obra per produir. Per dir-ho d’alguna manera: pot dedicar temps a que la gent es dediqui a fer l’amor i no la guerra.

És amb aquesta necessitat de consum quan apareix una gran classe social que són els joves destinats a consumir. Que després apareixen com a grup social, com a categoria, ja que els joves són capaços de construir cultura, de construir maneres de ser, etc.

3. En un altre dels seus textos, “Adolescencia y Servicios Sociales. Una propuesta para el encuentro y la ayuda más allá de los problemas sociales”, comenta que la manera de tractar un adolescent es basa en saber acompanyar-lo, estar al seu costat, saber esperar, crear estímuls i oportunitats. És aquest el problema de la majoria dels pares d’adolescents dels nostres dies, que no saben ser pacients i no se saben comunicar amb els seus fills?

Bé… Un dels problemes de la societat adulta en general amb els adolescents és que té una paciència molt escassa. I no ens adonem que l’adolescència és un temps, no un moment. És una seqüència en la que cal avaluar resultats al final. Ja que si tu intentes aconseguir que siguin sensats abans d’hora el que fas és que no siguin adolescents. Si tu intentes que no s’arrisquin, el que fas és “amuermar-los” abans d’hora. Si tu intentes que pensin en el futur estàs fent d’adult abans d’hora.

Per tant, tinguem en compte que el que necessiten és que els adults disposem d’aquesta capacitat d’estar al seu costat un temps de la seva vida. Això és que anomenem acompanyar.

És clar que si tu el que pretens és una acció immediata i puntual de prevenir, d’actuar… no ho aconseguiràs. En canvi, si el que fas és que hi hagi un adult que el pugui influir estàs garantint que quan sigui oportú, quan possiblement aparegui una dificultat, aquest adult influirà. I serà llavors quan el resultat el veuràs el primer. El problema és que no és un problema només de pares i mares, és un problema general dels professionals i dels adults.

Els pares tenen una excusa raonable: tenen por que els seus fills “s’espatllin”. I moltes vegades necessiten una seguretat que no és possible. Però és lògic que sent pare puguis angoixar-te amb les coses. Ha de saber-ho gestionar. Ara bé, no entra en la lògica adulta general dels professionals, dels educadors angoixar-se per norma.

4. És ben sabut que les relacions entre els adolescents i els seus adults de referència, com poden ser pares, professors i altres professionals, han canviat en els últims anys. Quin creu que ha de ser el seu paper? És a dir, existeix un punt mig entre l’educador estricte que no té una relació més enllà de temes docents i l’educador col·lega que té els seus alumnes al facebook i xerra entre classes i classe amb ells?

Potser primer haurien de ser conscients d’una realitat nova. Sense voler ser categòric, veig que els adolescents cada vegada confien en menys persones adultes. S’ha anat reduint el número de profes enrotllats, de tutors adequats, de pares raonables, etc. Cada vegada confien menys en menys adults, i s’estan construint mons a part (especialment el món virtual, on els adults no hi entrem gaire).

Un adolescent deixa veure el seu Facebook si tu demostres interès i no et dediques a “fisgar-lo”. Ara, si tu el primer que fas és advertir-li dels problemes el més segur és que mai a la vida et deixin entrar. Per tant, acaben construint en aquest món virtual, en aquest món del núvol (per dir-ho d’alguna manera), mons adolescents distanciats dels mons adults. Quan probablement podrien tenir una part connectada, una part amb condicions pactades.

Si nosaltres només el que fem és advertir de perills i ells només fan que advertir de la bondat d’un món on els adults no poden ficar-se i no tenen ni idea, ja hem construït un món distanciat.

Això és el que veritablement em preocupa en l’actualitat, perquè és una cosa que no ha canviat. No és que hi hagi un punt entremig. Hi ha dues coses que no són viables: una, un adolescent no necessita un col·lega, ja té els seus. Per tant, no val la pena ni intentar-ho. Segona, si tu vols influir en la vida d’un adolescent, ser un adult autoritari, distant… tampoc et serveix, per tant, no val la pena que ho intentis.

La única cosa que serveix és un adult pròxim, que vol ajudar a l’adolescent a sortir de les seves dificultats però no el considera un problema. I en aquesta experiència, generalment positiva, hi ha moments de major simpatia o empatia i hi ha moments de major distanciament.

5. Pel que fa a les lleis del menor, vostè n’ha participat activament, però quina és la situació real del nostre país? Què es pot fer per millorar?

Cal analitzar dos tipus de lleis relacionades amb els adolescents. Les que tenen a veure amb el món penal, que són les respostes que la societat dona quan els adolescents infringeixen la llei; i les respostes protectores–educatives.

Respecte l’àmbit penal: són les lleis que aquesta societat té davant d’un adolescent que “incordia”. L’única cosa que vol fer és castigar-lo. Per tant, la discussió sempre és si el càstig realment és suficient o no. I la discussió no és aquesta. Cal pensar si la resposta que reben és l’adequada o no. Que si rebaixar la minoria d’edat als 12 anys enlloc dels 14….

Quina ha de ser la resposta davant d’un xaval que fa una cosa grossa (o no tan grossa)? No hem acceptat que el sistema penal aquí no pinta res. El nostre problema és com li donem la resposta, perquè està clar que necessita una resposta, que li ajudi a dir: “tio, creix! Tu no pots dir que no sabies el que feies, has de saber que la teva conducta afecta a una altra persona!”. Trobar una resposta que l’ajudi a responsabilitzar-se de la seva conducta. Mentre estiguem en una lògica de càstig, l’única cosa que fem és baixar edats, augmentar les penes, etc. La llei penal és una llei que compleix tots els requisits de la estupidesa col·lectiva perquè una llei que s’acabava d’aprovar, es va modificar cinc vegades en un any. L’acaben d’aprovar i al dia següent l’oposició ja està dient: “bueno, ara canviarem l’edat”. No paren: és una de les lleis més modificades constantment, la qual cosa posa en evidència que no hem assumit què significa encara.

Les lleis protectores tenen una altra pega: aquest no és un món pensat per l’adolescent. És un món en el que compta la majoria i minoria d’edat. De si tu ets menor o ets major. Des de que socialment l’adolescència és obligatòria (portem 30 anys com una mena d’adolescència obligatòria) l’adolescent no és major però tampoc és menor. I llavors, què? Si no aclarim és que sembla que ha quedat estúpid. Tu per fer-te un tatuatge necessites un permís dels pares, per poder beure (òbviament ningú ho fa) però has de tenir 18, fumar el mateix, però per fer-te una operació a cor obert pots decidir amb 15 anys, per decidir sobre la teva maternitat pots decidir amb 16, per tenir targeta de crèdit has de tenir 18, perquè et processin has de tenir 14, etc. Deixa de relleu que la societat no s’atreveix a responsabilitzar els menors i acceptar que puguin decidir sobre les seves vides. La maduresa per decidir sobre la maternitat… Quan madura un adolescent? Aquesta no és la pregunta, la pregunta és: en quines condicions jo accepto que l’adolescent pugui decidir? El que està clar és, éssent madur o no, és un moment crític per l’adolescent, per tant el que haig de discutir és no qui té la decisió sinó com l’ajudo a que estigui acompanyada en la decisió. La pregunta que hem de fer quan arriba una noia embarassada no és “quin és el telèfon dels teus pares?” sinó en “quina persona adulta confies?” -que majoritàriament seran els pares. Però el que hem de garantir és que hi ha persones adultes que l’acompanyen i que seran influents en la decisió.

Els adolescents han ser responsables? Aviam responsables, d’una manera diferent clar, el que no poden fer és identificar responsabilitat amb conseqüències penals, no, responsabilitat amb respostes adultes que els ajudin a ser responsables.

I després, les lleis educatives… Una mostra d’una llei absolutament passada d’antiga que és la que van aprovar de la llei de l’educació. Forma part de les lleis que pensen en una adolescència que no existeix. Es refereixen a educar a uns personatges que no existeixen.

És un meravellós exemple de qui dimonis fa les lleis quan la llei diu: Objectiu Núm. 2 de l’educació obligatòria: “educar en el deure d’estudiar perquè previngui un hàbit”. Dius: “m’ho torna a explicar?, en quin any, en quin segle estan vostès?”. Què vol dir, el deure? I estudiar? I un hàbit? El que estem dient és com un adolescent enamorat un dilluns al matí li interessa aguantar un paio “tonto”, que li explica el sintagma nominal. És això el que estem discutint, no que sigui un deure. Si això és quan a mi el meu pare em deia: “fill meu, no et puc deixar herència, la única cosa que et puc deixar són estudis, la teva obligació és estudiar…” Que estem a l’any 2010!

Són lleis que pots discutir o no, que poden agradar-te o no (evidentment, a mi no m’agraden), però que a més no tenen en compte la realitat dels adolescents i en tot cas, són lleis inútils.

Bé, que vagin legislant. I aquest és el panorama de les lleis que afecten als adolescents.

6. Creu que una de les raons pel que, en ocasions, els serveis públics que ofereixen recolzament en les drogues als adolescents fracassen és que no pensen com l’adolescent? És a dir, se’ls tracta com a una persona massa adulta (o al contrari) amb exigències inapropiades?

Clar. Els serveis en general d’atenció als adolescents tenen dos problemes (encara que en tenen més). El principal: els adolescents van o no al servei. Suposant que vinguin -es llavors quan quan podem incidir- tens dos problemes importants: un, no tenen en compte els arguments adolescents, la lògica de l’adolescent. L’adolescent no és un drogoaddicte, l’adolescent en tot cas, és un xaval que té problemes amb les drogues, que té consum en diversos tipus de drogues, però nosaltres no li podem dir que el cànnabis afecta el sistema límbic, el que he de descobrir és perquè dimonis li interessa, perquè considera que la maria és una cosa meravellosa, descobrir la seva lògica, que no és donar-li la raó, simplement descobrir la seva argumentació vital, emocional, relacional.

I l’altre problema que tenen els dispositius, primer que no s’adonen que són adolescents, però segon que intenten aplicar-los un discurs fet des de la pròpia disciplina. Prevenció de drogues: la prevenció de drogues consisteix en a, b, c, d. Jo vinc de fer una sessió introductòria sobre salut emocional i adolescència, clar, si tu comences intentant aplicar el DSM-IV als adolescents, ho tens malament, perquè tots estan per tancar-los. La teva lògica professional ha de ser una lògica que no parteixi el teu discurs, si apliquem el sistema drogues, salut mental… intentem aplicar-lo als adolescents. Però l’adolescent no serà mai un bon pacient, no serà mai un personatge que s’amotlli pacientment al que tu li proposes. Si canvies la teva lògica pensant que estàs tractant un adolescent, està garantit.

7. Com creu que s’està tractant la relació adolescents – drogodependències? Perquè creu que és més tolerat el consum d’alcohol que de porros? És potser una qüestió cultural, legal?

No sé si és més tolerat o no, quan parlen de tolerància no saps ben bé què estan dient. Què és acostumar-se? que ens és igual, que hem de ser flexibles, etc.? Aquesta societat té moments diferents, si a un pare li preguntes et dirà: “bueno si és poc, tampoc és per tant”. Normalment és una tolerància discutible, perquè està fent coses encara menors, no són drogues, no és el mateix. També és cert que hi ha una forta alarma o intolerància que no ha desaparegut per donar el valor a un porro, que probablement no té. La tolerància raonable hauria de dir: bueno, intento descobrir quin paper té a la seva vida, quin valor té. No seria tolerància, seria capacitat d’ubicar en el context de la vida del xaval un fet com usar una determinada droga.

Amb l’alcohol pot passar el mateix però és invertit, no li donem massa importància perquè és una cosa que socialment fa tothom. Per tant, (com diuen alguns pares), “mentre no vingui borratxo, no passa res”, o “el meu no beu perquè a casa no veu mai”. Són aquestes relativitzacions d’aquesta societat que òbviament no entén ni entendrà mai que l’alcohol és una droga amb la categoria que suposa això. Una societat que es torna intolerant quan la forma d’ús de l’alcohol és una forma fora de l’adulta, que es refereix al tema del “botellón”, en el que no preocupa a la societat l’alcohol sinó la forma com el consumeixen.

Els paios grans poden anar de copes i cantar a la porta del bar, i no passa res, els adolescents poden anar de “vino don simón” en el parc i no cantar i en canvi sí passa res. És una barreja entre tolerància i intolerància de la qual s’extreu una idea sempre complicada d’explicar, que qualsevol ús en qualsevol edat és una qüestió important des del punt de vista educatiu. No és una qüestió d’alarma és una qüestió de preocupació. Qualsevol xaval ha d’aprendre a conviure a la seva vida amb uns tipus diferents de drogues, i faci el que faci ens preocupa des del punt de vista educatiu, no des del punt de vista d’alarma. Sabem contextualitzar i sabem relativitzar i no ens alarmarem perquè fumin un porro amb els col·legues i en canvi sí ens alarmarem si per anar a escola cada dia han d’anar fumats.

Ens preocuparà tot, no estarem més pendents de substàncies, ni graduacions, ni formes… és una part de la vida de l’adolescent, i com ens preocupa la seva vida ens preocupa també la seva relació amb les drogues.

8. Des de la vessant preventiva, quin missatge hauria de transmetre l’Administració o els sectors implicats en prevenció?

Clar, el missatge que hauria de ser d’una manera, però és quasi impossible perquè al final les Administracions es deuen molt a la gestió del poder, i per tant, el poder com que s’obté electoralment, el que el primer es mesura és el impacte electoral. Per tant, hi ha una contradicció important.

Però el missatge d’una Administració raonable, que pensa en els ciutadans i no en el poder és: “mirin, senyors, homes i dones adults, vostès tenen fills i filles que passen per etapes diferents de la vida i en l’adolescència fan un doble descobriment: l’adolescència en si i les drogues, i els hauria d’interessar influir a vostès com a pares i mares”. I en quina direcció? Han d’aprendre a conviure en un món on estan les drogues. És a dir, que alguns no les faran servir (cap problema), altres les faran servir relativament (i desapareixeran), d’altres tindran un ús relatiu, i altres és possible que es compliquin la vida. El que pretenem és que ningú arribi fins el punt de complicar-se la vida, per tant, intentem situar-lo en un altre tipus de relació.

Quin és el discurs raonable? Primer han d’acceptar que estan en un període d’experimentació. Com sempre repeteixo: un adolescent és un explorador reprimit. Algunes experiències hem d’intentar evitar que les tinguin (que tindrà molt a veure amb cada època, cada xaval, cada edat…).

Després, hi ha una part difícil que és: primer, garantir que allò que acompanya a les seves relacions no sigui destructiu. Per exemple, “si bebes, no conduzcas”, què estem dient que no begui? No, que m’agradaria que no et passessis bevent, però sobretot després no l’agafis el cotxe. M’agradaria que fossis conscient de les teves relacions sexuals, que almenys sàpigues què és el preservatiu. Per tant, tot programa preventiu ha de garantir la protecció, tenint en compte que és un dret de l’adolescent, no de l’adult. Aquest seria el segon punt, que en la discussió sobre el preservatiu els adults no pinten res, són els adolescents que tenen dret a tenir preservatius. L’adult el que té és l’obligació d’educar als adolescents sobre com entén la sexualitat.

I el tercer punt, i ara, com educo jo? Si hi ha experimentació, el que necessiten és un programa de professionals, persones que els ajudin a aprendre de la seva experimentació. No és complicat que s’emborratxin, el que és complicat és que no aprenguin a deixar les borratxeres. Prevenir en aquest cas és ajudar-los a que aprenguin de l’experiència i enriquir les relacions de grup que és on hi ha més experiències.

Sempre hi ha un discurs sencer, però malauradament sembla que la societat i les Administracions no estan en el terreny de la sensatesa.

9. Què aconsellaria als pares d’un adolescent de 15 anys que pertany a aquesta nova generació “nini” i que consumeix diferents drogues (cocaïna, marihuana, etc)?

La primera cosa és no m’agrada l’expressió “nini” que utilitzen els mitjans de comunicació. Entre altres coses, perquè quan jo estudiava llengua em deien que dues negacions fan una afirmació, per tant, estic deduint que són uns xavals que deuen tenir alguna cosa: si tenen dos nos, deuen tenir algun sí.

En segon lloc, perquè això no defineix res, el que està definint és una situació. Són xavals que estan en el llindar, que estan desorientats, que no estan ni en un lloc ni en un altre, però no són “nini” en tot cas, estan en “nini”.

En tercer lloc, cal que les mares i pares entenguin que aquests suposats “ninis” són els seus fills, no són una col·lecció de “vagos” que no fan res. Un “nini” és una noia que està fent un primer de batxillerat estupendo, i que li diu al seu pare: “ai mira papa, m’he enamorat, això d’estudiar ara no em va… ara vull viure la vida”. I en aquest moment, aquesta nena, que no és de cap barri ni de cap família problemàtica, és una “nini”, que ni estudia, ni treballa… viu. Aquests adolescents desorientats, amb moments d’incertesa, de crisis perquè l’experiència educativa encara no et serveix i encara no tens experiència laboral, són un conjunt de variables ambigües en el que és important ajudar-los a que poc a poc acabin trobant experiències i vivències positives. Que s’adonin que tampoc és molt satisfactori aixecar-se cada dia a les 12 del matí, anar-se a buscar els col·legues, beure una cervesa, això no és una vida. Però per a que descobreixin això ha d’existir l’acompanyament que dèiem abans i han d’existir experiències diverses.

Si t’aixeques i no tens res a fer i t’ofereixen un porro, doncs ja t’està bé. Com ho evitaràs? Tenint un conjunt d’experiències satisfactòries que et compensin més a les 11 del matí (que no fer un porro). Però si al final s’acostumes a viure d’aquesta manera només canviarà reorientant-se i trobant que algunes experiències no tenen sentit.

10. Pel que fa al tema de les NTIC (Noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació), en una ponència del 2009 (VII Jornadas Familia y Comunidad), defensava l’ús dels portals juvenils com una altra manera d’aprendre i socialitzar-se, però no pensa que les NTIC poden ser addictives i perjudicials per l’adolescent?

Com sempre, tot té el seu què. Jo a vegades m’he irritat quan m’ha tocat estar en algun congrés o jornades que diuen: les noves addiccions o les addiccions no farmacològiques. Encara em vaig irritar més quan deien que entre les addiccions no farmacològiques no es troben només Internet i les pantalles, sinó que col·locaven aquí els grups de música i altres històries, la qual cosa, després de tants anys d’adolescència, m’irritava especialment.

Però què és el que genera addicció? Entenem per addicció, una persona que no pot deixar de fer una determinada conducta. Està molt associada a hàbits, a l’adult que va amb un mòbil i està tot el dia enganxat, un adult! Si perd el telèfon li entra automàticament una crisi, li entra el mono, perquè és un hàbit molt arrelat dins de la seva manera de funcionar. L’addicció té a veure amb la satisfacció que et pot produir una determinada conducta.

Quan començàvem aquesta xerrada no podíem parlar perquè hi havia un senyor que havia tret un premi de la màquina escurabutxaques. Per què aquesta genera addicció? Perquè té un component d’interacció, que la persona que està jugant va tenint aquell “subidón” d’adrenalina perquè està apunt de sortir-li el premi, per tant, la discussió és fins a quin punt les noves tecnologies tenen aquest impacte com el que generen les addiccions. És més fàcil que generi addicció una pàgina porno que una pàgina del Quijote, perquè no és gens interactiu, en una pàgina porno pots veure tots els tamanys i totes les formes de fer-ho, per tant, el component d’impacte emocional és molt elevat. Si estem parlant d’un personatge immers en un volcà emocional, en un conjunt d’inestabilitats, vivències, emocions i necessitats efectives, és més fàcil que una cosa que proporciona més adrenalina acabi sent més addictiu.

La qüestió és que si comencem parlant de les NTIC com a problemes, tenim garantit que no aconseguirem res perquè la immensa majoria dels adolescents està connectat al món virtual. Ens hem de plantejar dues preguntes: una, de quina manera les usen? No confongui vostè el Fotolog amb el Facebook perquè respon a “pijeries” diverses, per tant, són formes diferents d’utilitzar-les. I segona, quina relació hi ha entre les noves tecnologies i l’adolescent? El que no podem dir és que tenir 15.000 amics al Facebook no és tenir amics. No són amics físics, però són 15.000 persones que algun dia han mirat la meva foto, i per tant vol dir que jo sóc tant important per ells.

Un altre tema important és: què fa un adolescent penjant la seva foto? Per a què li serveix? El que més em preocupa és que la construcció de la identitat d’un adolescent ja fa temps que passa, entre altres camins, per l’exercici de penjar fotos provocatives al Fotolog. És a dir, com gestionen la construcció de la identitat virtual, que no té perquè ser un problema.

Qui es fa addicte? És clar que qui té dificultats, qui té problemes és més propens. T’has de preocupar de com interacciona l’adolescent en aquestes tecnologies. El que no pots fer és enviar als Mossos d’Esquadra a alertar dels perills d’Internet, això no funciona. Han d’entendre que si pengen una foto demà el butaner et dirà: tia, estaves boníssima! Per tant, ajudar a l’adolescent, no a pensar en el futur que és molt complicat per ells, sinó que contextualitzi el que fa perquè s’adoni. Com l’ajudes? Partint de que la seva vida passa per allà.

És com el meravellós i estúpid programa aquest del 1×1: un alumne, un ordinador. El primer que han fet és bloquejar l’accés a internet, al Facebook, per a que no puguin estar-hi mentre estan a classe. El missatge que els estàs donant és: ahir la meitat d’ells estaven a les 12 de la nit connectats 2-3 hores. Quan arriben al cole el primer que se’ls hi diu és aquí el Faceebook no val. Què et sembla si connectes els ordinadors en xarxa per explicar els pronoms febles i projectes el Facebook de la “fulanita” si es connecta? Automàticament connectes un món i l’altre, no cal que estiguin al Facebook mentre estan a l’escola, però almenys els poso una relació. Sinó tu el que estàs dient és que és un món negatiu, i per ells no ho és. I tot el que és bo genera un estímul i pot ser addictiu. Però no em preocupa això, el que em preocupa és com influir en l’adolescent que es construeix a partir de la realitat virtual, aquest és el meu problema.

11. Què considera més perillós que un adolescent es quedi a casa tota la tarda i la nit d’un dissabte enganxat a l’ordinador, o que surti una estona al carrer i fumi algun porro?

El més perillós és que només faci una cosa, per tant que estigui tot el dia “emporrat” o tot el dia connectat, i que els adults no s’enterin del que fa, això és el que és veritablement perillós.

La contextualització, i de fet, el grup més important d’adolescents, almenys de molts estudis americans, és el grup que defineixen com a multicanal, que són els adolescents que tenen moltes amistats, que usen molt els telèfons per trucar a tothom, que utilitzen molt Internet, que tenen una xarxa d’iguals i una xarxa d’interessos i són multirelacionals. No són un problema perquè fan de tot. El problema és quan acabes quedant amb els col·legues a la plaça només per fumar porros tota la tarda, o quan et tanques a la teva habitació i no surts. El més raonable a l’adolescència és que hi hagi una mica de tot, no en la mateixa proporció, però que hi hagi interaccions diverses i lo raonable és que els adults no es preocupin només quan estan a la plaça, sinó que els adults es preocupin de conèixer per on passa el seu fill, per on passa la seva vida, aquest és el problema.

12. Avui dia les NTIC estan per tot arreu, sembla que ens haguem d’adaptar o morir. A la ràdio, a la televisió, en publicitat es té molt present tot el món virtual i en especial el famós “Facebook”. Què en pensa sobre això?

“A vegades ens oblidem que bona part de la contestació social que generen els adolescents és gràcies a les (ja no a les noves tecnologies), a les tecnologies de la comunicació, sense això no hauria estat possible.“

No, també hi ha diferents usos. Les adolescències són diverses, la desigualtat social existeix, les classes socials existeixen i, per dir-ho d’alguna manera, qui no utilitza el Facebook utilitzarà el Fotolog. És a dir, un xaval que viu a qualsevol barri de Granollers, d’un del centre, d’una escola o d’una altre serà diferent. Bona part de la identitat adolescent avui dia passa per elements que tenen a veure amb la societat de la comunicació, igual que passa per elements de consum. Passa per tenir unes bambes X o tenir o no tenir mòbil de la última generació.

L’ésser humà avui en dia el definiríem pel que es caracteritzaria, per exemple, ha de tenir una mínima capacitat de consum perquè vivim en una societat de consum, que et pot agradar o no, però si no tens capacitat de consum no ets persona, no ets res. Ha de ser així? Aquest és un debat que tenim molts cops amb el meu amic Carles Sedó, tenim una discrepància important sobre com les tecnologies atrapen a les persones. Jo no diria que les pantalles atrapen els adolescents, però el debat és com els ajudem a gestionar d’una manera crítica aquestes pantalles.

A vegades ens oblidem que bona part de la contestació social que generen els adolescents és gràcies a les (ja no a les noves tecnologies), a les tecnologies de la comunicació, sense això no hauria estat possible. Per tant, bona part de la consciència de formar part de la joventut és una consciència construïda en la xarxa de relació social, una consciència construïda a Internet i sense això no hi hauria consciència ni antisistema, ni de radicalitat, ni de consciència de joventut. Per tant, la pregunta és: quina part d’aquesta qüestió podem gestionar nosaltres? Com li dius a un xaval “mira, t’estan imposant un estil de vida, no ets tu el que ets autònom a l’hora de decidir en la pràctica. Estàs fent el que t’estan dient que has de fer”. Simplement que siguin conscients que estan fent coses que creuen que les fan per ells mateixos i en realitat és perquè és imposat.

El meu amic Carles l’altre dia deia: “no, no, el Facebook…”, però tampoc és ben bé així, perquè després ells tenen la pàgina web del Pep, per tant, també estem en l’acceptació que som educadors virtuals d’adolescents digitals.

13. Fent referència al seu blog personal, en el seu primer comentari deia: “Com tothom que escriu memòries i diaris íntims espero lectors i escriptors de noves idees”. Creu que realment això és el que està succeint? Que es deixa de banda la intimitat personal d’aquells diaris tancats amb clau i es passa a l’exhibició de les pròpies experiències?

No crec que mai hagi existit el diari tancat. Tot adolescent que escrivia el seu diari l’amagava (entre cometes), però sempre el deixava suficientment obert perquè algú el pogués llegir. Escriure sense cap lector, no té cap sentit, ni per l’adolescent. Vol que sigui una cosa íntima, però vol que algú comparteixi la seva intimitat. Per tant, la discussió del canvi és per què aquesta intimitat s’ha fet tan pública? Per què un adolescent no se sent només bé escrivint un diari, sinó que se sent bé fent públic el seu diari. Aquest sí que és el dilema, és un dels temes que hem de treballar més amb els adolescents, que és el tema de la preservació de la intimitat. Que tot sigui a l’exposició del públic pot ser un defecte important, són problemes per l’adolescent.

Una part de la identitat en part passa per la evidència del que és propi i del que és compartit, una percepció de que jo sóc jo i em sento bé amb mi mateix sense necessitat que ningú ho conegui. Aquesta petita part és la que en un context com aquest hem d’ajudar a l’adolescent a descobrir-ho, i que hi hagi coses que no comparteixi amb ningú o bé amb un interlocutor privilegiat, un amic. Aquest privilegi de la petita intimitat no és el mateix que la necessitat que tu tens d’expressar-te i que algú parli sobre tu, ni és el mateix que tenir molt públic i ser famós per molta gent. Diferenciar aquestes tres esferes, com a mínim, és el dilema, diguéssim, educatiu. Però entrar altre vegada en el debat negatiu, tampoc ajuda res.

La meva lectura d’una foto d’una noia, per mi pot ser una lectura provocativa, per elles és una exposició de la seva manera de ser. A vegades els adults diuen: “però com poden fer aquestes coses?” Doncs perquè és la seva vida, això és la teva lectura de la seva vida. El que hem de fer és preguntar: “però a més d’això, tens alguna cosa més? A més d’això que escrius, sents alguna cosa més? Penses alguna cosa més? Tens una part de la teva vida que comparteixes només amb qui t’estimes?” Aquest és el problema, es que som la societat de “La Noria”, la societat de la premsa del cor. Aquí no existeixes si no expliques alguna bestiesa, el que fan és explicar per existir, no fan més.

14. Què haurien de fer uns pares preocupats pel seu fill solitari, fins i tot ermità que només surt de casa per anar a l’ institut?

Bé, les receptes no existeixen. Solitari és a vegades diferent d’aïllat, que és un personatge més o menys melancòlic i és la seva manera de ser no? Però hem de distingir entre que ell mateix no vulgui relacionar-se o que sigui veritablement víctima de que ningú vol estar amb ell, que poden ser les dues coses, o una.

La resposta fàcil és forçar que es relacioni, però la resposta més complexa és que hem de tenir en compte que la societat virtual ha introduït una variable per reduir això, és a dir, com a mínim no estàs sol virtualment. Després, la discussió és com aconseguir que tingui activitats que li permetin relacionar-se amb la gent, perquè s’aïlla, si l’entorn en el que està, l’escola, ha generat aïllament i té dificultats per això, etc., Allà no ho arreglarà probablement, però si va a un altre lloc com un club o un espai jove, si el forcem per a que conegui altres experiències que li permetin relacionar-se, probablement sí.

Per això és tant important que ens els municipis hi hagi espais joves, espais per l’adolescent, simplement llocs d’estada, llocs per construir junts, fer activitats, etc. Per aquest xaval que és molt probable que en l’entorn escolar no pugui reconstruir les seves relacions, les pugui reconstruir en un altre lloc. Per tant, si no hi ha aquest recurs, els pares tampoc sabran què fer, “el colmo del colmo” seria un xaval que tingui dificultats de relació, que a sobre el putejen i que a sobre no té ni relacions virtuals, que és un personatge aïllat amb doble dificultat.

Utilitza l'enllaç curt per les xarxes socials: