12/5/11

Eren i són encantadorament insuportables

         Compartir: Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir

Article d’opinió d’en JaumeFunes
Font: Diari Ara. 2 d’abril de 2011.
Descarrega’t l’article original clicant aquí.

Bona part de la meva feina professional té a veure amb ajudar les persones adultes a trobar formes d’entesa raonable amb els adolescents. Faig de digestòleg. Ajudo a pair adolescències momentàniament indigestes. Quan faig trobades amb pares i mares o amb el professorat no és infreqüent que apareguin veus crítiques, sovint irritades, que insisteixen a destacar les excessives “contemplacions” que tenim amb els adolescents d’avui.

Són queixes amb un denominador comú: ensestem dedicant a contemplar i no a exigir, tolerem sense intervenir les seves manques de respecte a les persones adultes, no els recordem les seves obligacions i…no estaria de més una mica de mà dura.

Part d’aquest discurs té una visió escolar que consisteix a recordar que a l’institut hi ha alumnes i no adolescents, o que l’escola és un lloc per aprendre i no un club de lleure per tenir-los contents. Entre els opinadors dels mitjans de comunicació la versió és un relat en què predominen els defectes i hi ha alguna virtut per quedar bé.

Els auriculars produeixen sordesa, no pas passió per la música. Obliden les ulleres per nomirar la nostra pissarra i no per intentar sentir-se atractius i trobar un lloc entre els iguals. No és infreqüent que, en intentar parlar a contracorrent, sigui acusat de tenir la síndrome d’Estocolm amb els adolescents.

Després de dècades d’adolescència professional no em cansaré de dir que bona part dels nostres problemes amb els adolescents tenen el seu origen en la mirada. En el que mirem, en els filtres que posem, en les interpretacions que fem del que descobrim. Són mirades còctel, fetes d’una forta dosi d’hostilitat i un xic d’enveja.

Però tothom que vulgui aproximar-se als nois i noies amb voluntat de ser útil a la seva vida hauria d’acceptar tres grans criteris. El primer l’he recordat sovint en aquesta columna: per educar, per ensenyar iper educar ensenyant sempre s’hande tenir encompte les característiques de la persona a qui voleme ducar. Ens agradi o no són adolescents, no bons alumnes o fills modèlics. Comprendre no és justificar. És intentar descobrir quina part de la seva vida pot tenir alguna relació amb els pronoms febles. En segon lloc, no estaria demés tenir en compte que el discurs positiu no es pot construir apartir dels desacords, considerant negatiu tot el que ens desconcerta, tot el que no és el que esperàvem.

De tant en tant cal seure relaxats i pensar en les coses positives que tenen, adquirides, en gran mesura, gràcies a nosaltres. Parar-nos a descobrir les diferent formes amb què en cada moment expressen les seves virtuts. Com les monedes, els adolescents tenen cara i creu. Sovint, a casa o a l’institut, toca la creui és el moment de no oblidar que existeix la cara. L’hostilitat entra en fase aguda si oblidem que estem educant per a l’autonomia.

La lògica dels adolescents

Finalment, si no volem respectar aquests criteris, haurem d’acceptar raons pragmàtiques: no serà fàci lque canviïn les seves conductes o que descobreixen altres interessos si no connectem amb les seves lògiques. És absurd pensar que no tenen les seves raons només perquè no segueixen el nostre raonament. Les conductes humanes, per molt irracionals que semblin, tenen la seva lògica interna.

Les dels adolescents estan farcides d’adolescència. Entendre els adolescents és descobrir tot l’argumentari emocional, relacional i imitatiu, interior i exterior, amb què van construint adolescència. Una mirada comprensiva és una mirada explicativa.

No fag aire,una adolescent, a qui indirectament havia ajudat, en parlar de mi amb la seva mare per una notícia de diari va preguntar: de quin psicòleg parles, d’aquell que ens estima, als adolescents? No cal que els donem petons si no ens agraden. Però, en temps de tanta tolerància zero, no estaria demés descobrir el pragmatisme de la proximitat en positiu. Recordar que també nosaltres vam ser adolescents encantadorament insuportables.

Utilitza l'enllaç curt per les xarxes socials:
blog comments powered by Disqus