4/11/13

Escurabutxaques contra la crisi, dilemes per a la consciència

         Compartir: Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir

En la nostra col·laboració periòdica amb el portal social.cat escrivim alguna oinió al voltant del tema que ens ocupa. Deixem aquest publicada fa poques setmanes a propòsit de tot el tema de les instal·lacions, a casa nostra, de parcs temàtics i casinos.

Llegim aquests dies a la premsa que BCN World comença a ser una realitat propera a casa nostra. I que el govern, ansiós per la necessitat d’ingrés ràpid, està agilitzant els processos per reduir les traves burocràtiques que podrien dificultar la seva implantació. Una inversió que, hipòcritament disfressada de turisme familiar i presentada com abaló d’oxigen en temps de crisi, genera molts dubtes apart dels ja existents. A banda, últimament també recuperem força a Confuci en la seva cèlebre cita: ‘Mentre el savi assenyala la lluna, el ximple li mira el dit’. No ens ha d’estranyar tenint en compte el baix nivell de moltes de les declaracions que es fan en l’àmbit públic, i sobretot polític. I hem vist molts com miraven el dit de Sheldon Adelson mentre assenyalava els terrenys per on tenia pensat ubicar EuroVegas. Sigui amb la comitiva catalana o madrilenya. Com a professionals de l’acció social, i precisament els que treballem amb adolescents i joves les pròpies incoherències del sistema, cal que deixem clares les nostres pretensions, i puguem defensar algunes idees.

La primera passa per reconèixer obertament que estem trencant aquella màxima que a la vida hem de ser coherents. Se’ns proposa la cultura de l’esforç i la capacitat d’emprenedoria -tot i que en realitat significa meritocràcia-, però realment apostem per la cultura del pelotazo i delsomni del milió de dòlars. Allò de predicar amb l’exemplesembla passar a un segon pla quan el que es tracta d’ingrés ràpid. Segons dades de la Dirección General de la Ordenación del Juego, a Espanya el 2011 les quantitats jugades (incloent Loteries i Apostes de l’Estat) van ascendir a 26.585.000 d’euros. El 35% es va jugar en màquines (9.389.000), el 8% a bingos (2.142 milions), el 6% en casinos (1.612 milions) i el 7% en joc en línia (1.763.000, a partir de dades de juny). L’ingrés net de joc el mateix any (quantitats jugades menys l’import dels premis concedits) va ser de 9.244.000 d’euros el 2011. D’aquest ingrés, un 33% va correspondre a màquines, el 8% a bingos, i el 3% tant a casinos com a jocs en línia.

Tot i la llibertat de les persones per fer i decidir, són necessaris alguns mecanismes de regulació de l’ús i el control de la publicitat vinculades al món del joc. I en aquest cas, probablement les deixem a mans d’inversors sense escrúpols que, davant la possibilitat de diner fàcil, es passen certs principis bàsics d’ètica per l’arc del triomf.

És més sa -educativament parlant- assumir les nostres incoherències, que no pas vendre A i acabar fent Z, quan el que dic i penso és que el millor per tots segueix sent A. Si alguna cosa detecten nois i noies són hipocresies adultes revestides amb moralitat redundant. La transparència, la sinceritat i el reconeixement de la incoherència poden resultar grans avantatges com moneda de canvi davant de tot aquest desplegament.

La segona idea: tenim una ocasió magnífica per treballar l’actitud crítica. El business pur i dur -amb regulacions toves- estimula relacions que poden comportar significativament problemes. I les escurabutxaques, el joc en general, a l’igual que certs consums de tabac, alcohol i drogues, els comporten. No només pel que fa als propis derivats de la seva pràctica, sinó pels valors que trasmet quan es deixen en mans de la lògica neoliberal, d’etica dubtosa, que sovint s’acompanyen de determinada publicitat. El sentit
comú -control, prudència i moderació- és incompatible amb aquesta promoció.

De fet, empresaris i inversors traslladaven el seu neguit al Govern per la lentitud en que el Parlament tramitava la reducció d’impostos exprés a la qüestió del joc (del 55% al 10%). Tampoc ha trigat la resposta dels quatre casinos oficials al país: es queixen d’aquesta discriminació, demanant la conseqüent rebaixa per a ells també. Entenc que la qüestió de ‘que imposin les mateixes condicions per a tots’ cal afegir-li l’apunt de toc infantil i de lícita rebequeria: ‘si a ells se’ls abaixa a nosaltres també’; i no la lectura ‘que paguin com hem fet nosaltres’.

Una vegada més comprovem que determinades mesures avantposen els interessos econòmics, sobretot els del sector privat, amb vincles amb el poder, als que preserven la salut i sensatesa. I més ara, amb la situació de crisi, i la constant recerca de noves oportunitats d’ingressos. Tinguem-ho present quan després ells mateixos ens parlin de valors. I financiïn campanyes de sensibilització. El desenvolupament no ha d’acceptar-se a qualsevol preu. I tot apunta a que es reprodueixen les pràctiques que tants mals resultats ens han portat: mercantilitzar qualsevol aspiració humana, a favor del creixement; el diner a curt termini per davant de les reflexió en les seves possibles conseqüències; l’extensió de la cultura del mercat a qualsevol parcel·la de la nostra vida; la precarització del treball com a condició simple per tenir-ne accès. A canvi, l’Estat els garanteix enriquiment facilitant qualsevol seguretat jurídica i proveint les infraestrutures necessàries.

La tercera idea pot girar al voltant de si aquest és el país que realment volem construir. En ple debat sobre el futur nacional, i en la recerca de la nostra identitat, la preocupació dels responsables de BCN World es centra en si el mateix ‘procés ‘ pot dificultar la seva viabilitat, s’estigui dins o fora de la UE. Curiós veure com s’apel·la al ‘Sentit d’Estat’ i en paral·lel llegim altres declaracions. Sorprenents les paraules de Mas-Collell“A mi tampoc m’agrada el joc. A mi no em trobaran en casinos ni fent servir maquinetes en bars”. O el mateix Junqueras: “Personalment, tinc principis morals i valors ètics que diuen que el joc no fa bé, i el prohibiria”.

I a fi de respectar qualsevol tipus de turisme, probablement existeixen fórmules més agradables i sostenibles que generin bona convivència.

La quarta idea: ens ha de servir per destapar els negocis que s’amaguen darrera aquesta questióFa pocs dies ens trobàvem com el govern espanyol havia cedit a les pressions d’Eurovegas retornant certs privilegis a l’indústria del tabac. No menys cíniques eren les declaracions dies enrere del mateix alcalde d’Alcorcón: ’no podemos dejar marchar Eurovegas por culpa del tabaco’. És a dir: afegim l’enèsim exemple d’hipocresia moral, social i de salut. Les 50.000 morts anuals a Espanya directament associades per consum de tabac queden condicionades als 10.000 milions d’euros anuals recaptats a partir del seu consum, convertint-se a la vegada en el primer producte de fiscalitat de l’Estat Espanyol i el producte que més ha inflacionat a partir de la crisi de 2008. Durant molts anys hem vist que les empreses tabaqueres han disfrutat de la total complicitat de l’Estat que, afavorit per l’ingrés fiscal, ha donat màniga ampla a les productores i distribuïdores de tabac.

Tot i que el repte no és prohibir el tabac, sinó afavorir una llei que tingui el consens de tots els implicats i sigui coherent amb el concepte de salut. Que afavoreixi el “no fumador” alhora que protegeixi el consumidor. I que estigui allunyada d’interessos comercials propis d’empreses, farmacèutiques i d’altres institucions.

Si ja fa mesos el famós paquet Òmnibus projectava “suavitzar” el reglament de les màquines escurabutxaques, derogant-se tot un seguit de restriccions que es van aprovar en els últims anys amb la finalitat de vetllar i protegir-nos dels potencials riscos d’addicció i abús al joc, trobarem sobtadament grans espais de joc intens i artifical en els nostres paisatges quotidians. Altrament, fa uns mesos ja llegíem que dins el mateix paquet es tornaven certs privilegis a la indústria del beure, retornant, per exemple, a la barra lliure o donant certes facilitats per la venda d’alcohol, en un clar gest de complicitat cap als empresaris.

Pel què la cinquena idea és que hem de desenvolupar la qüestió normativa. Apliquem criteris i normes que tinguin com a premi la moderació, l’accessibilitat, el control i la seva difusió. És evident que les prohibicions per se, ni les regulacions d’edat, sense cap discurs que les acompanyi, no ajuden gaire a fomentar responsabilitat.

En conseqüència, la sisena idea és que estem obligats, ara més que mai, a desenvolupar una proposta de prevenció acurada. Que no només es basi en qüestions tecnòcratiques associades a normes i regulacions. Disposem d’una bona i gran oportunitat per treballar aspectes com plaer, felicitat i problemes. I que amb el joc, més és menys.

Algunes dades: a Catalunya, disposem de l’últim estudi realitzat per Gonzalez i Volverb (2010) sobre joc patalògic que mostrava una prevalença de jugadors amb perfil de risc del 2% -116.000 persones-, de jugador problemàtic, un 0,5% (29.000 persones), i de jugador patològic un 0,2% (11.500 persones). En les mateixes conclusions l’estudi deia: “Els jugadors de risc, els jugadors problemàtics i els patològics eren més joves que els no jugadors o els jugadors no problemàtics quan van començar a jugar. L‘edat d‘inici se situa abans dels 18 anys”. Sense volar donar una visió catastrofista, calen mecanismes de detecció i atenció per aquesta realitat. I en el marc dels serveis que hi treballen, es demana la implicació de l’Administració i posa èmfasi en l’augment del control i regulacions.

En Jaume Funes ens explicava fa relativament poc a Cáñamo
que li agradaria que la relació d’alguns adolescents usuaris de cànnabis complís els següents criteris: menys intensa, reduïda a situacions extraordinàries, no associada als estats d’ànim, més personal i menys d’imposició grupal. Apliquem-ho doncs també al context del joc: millor jugar poc que molt, sense grans despeses (amb límits previs), mai per desconnectar i arran d’una decisió raonada i personal. I qui no vulgui, matèmaticament, tindrà menys risc de tenir problemes.

La setena idea passa per saber donar resposta a moltes de les preguntes controvertides i dubtes raonables que ens assaltaran. Dies enrere discutia amb un jove que havia posat al seu perfil de Linkedin l’eslògan ‘Yo sí que quiero que Eurovegas se quede en Barcelona’. ‘De què viurem, si no hi ha cap idea de futur mínimament atractiva?’ (…) Quin sentit té que em trenqui les banyes estudiant enginyeria informàtica si després no hi ha feina? Això és una oportunitat!’

Ramoneda al diari Ara ens avisava setmanes enere que ‘quin sentit té un sistema, si la feina no et permet viure com una persona decent?‘. Si ens hem de fiar dels eslògans que rebran per part de l’establishment, anirem ben servits. Si avantposem la necessitat de garantir-los un futur amb possibilitats laborals i de creixement econòmic, advertim-los de les qüestions que no poden amagar: darrera de la lluminositat del neó s’amaguen moltes injustícies. Des de la precarització i més que segura explotació, fins a la negació de certs drets laborals davant la idea que ‘en temps de crisi no estem per jugar a ser bonistes”. Sembla que ens vulguin fer oblidar que carregar-se l’Estat del Benestar no només implica perdre un drets que l’Administració ens ha de garantir, sinó que s’han conquerit en les darreres dècades a partir de lluites per a l’adquisició i defensa dels drets col·lectius.

Darrere de certs arguments, basats principalment en la necessitat urgent -i legítima- de marxar de la crisi i garantir llocs de treball per a adults i joves atrapats en la seva condició juvenil, es necessiten més arguments que els purament econòmics. Compte amb la construcció de grans paradisos artificials amb premisses morals fàcilment refutables. Díficil oblidar les paraules dels responsables de treball quan afirmaven que la condició juvenil que exiliava -marxava forçadament- a l’estranger en la cerca de noves oportunitats ho feia sota els paradigmes demobilitat laboral o per servir cafès. Anatema.

I l’última idea, lligada amb totes les anteriors: tenim l’obligació d’estar en permanent situació d’alerta, que no d’alarma. Estiguem atents a què passa, tinguem capacitat de reaccionar i mirem més enllà d’on veuen els ulls. Un dels grans problemes dels professionals de l’acció social i de salut és que tot i conèixer de prop certes problemàtiques emergents ens les acabem topant de front. Sigui per incapactiats estructurals, funcionals o el propi desconeixement. I en breu, si res canvia, tindrem una nova realitat, possiblement ben grossa (mai més ben dit).

Utilitza l'enllaç curt per les xarxes socials:
blog comments powered by Disqus