26/11/15

GÈNERE, DROGUES I VIOLÈNCIES. Una [llarga] estona parlant-ne amb Gemma Altell

         Compartir: Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir

Diamond Club mit binären Optionen En el marc d’aquesta web s’han fet diverses entrevistes directament a referents sobre el fenomen del consum de drogues. Hem entrevistat en Jaume Funes, en Carles Sedó, en David Pere Martínez Oró, Oriol Romaní, entre d’altres. Ara entrevistem a Gemma Altell. La Gemma és psicòloga. Treballa a la Fundació Salut y Comunitat (FSYC). Experta en el treball en drogues des d’una perspectiva de gènere. Per aquest motiu, i perquè ens encanta la seva visió, volem esmentar i tractar la importància de les desigualats que poden comportar les qüestions de gènere quan es tracta la prevenció i el tractament. A més, hem aprofundit en conceptes com empoderament de la dona, o en notícies sobre violència de gènere que molts dies apareixen. Es tracta d’una transcripció d’una bonica conversa de dues hores.

  1. Sobredrogues.net no es fa responsable de les opinions ni judicis de valor dels entrevistats. S’enten que aquestes han de servir-nos per aportar informació, reflexió i capacitat crítica vers el tema de les drogues. I perquè cadascú després tregui les seves pròpies conclusions. Tot i que pel que fa a aquesta entrevista, i noltes que hem fet, les compartim totalment.
  2. L’entrevista ha estat realitzadael desembre de 2014 per Lucía Llombart en el marc de la seva estada de pràctiques durant el curs 2014-2015 (Psicologia UVIC). El seu tutor –Jordi Bernabeu- es fa responsable de la transcripció, tant pel que fa al retard en publicació i en els seus possibles errors de contingut i ortogafria, i construcció lèxica.
  3. Som conscients de la seva extensió, però en el marc de la web l’objectiu de les entrevistes és aprofundir tècnicament en un tema. Es pot llegir en temps diversos ;)
  4. Per a citacions: www.sobredrogues.net/altell2015 [en línia des de 26 de novembre de 2015
  5. binary options Per descarregar-te l'entrevista en pdf clica aquí.

Jordi Bernabeu Farrús


binary option zigzag SD – Qui és la Gemma Altell? Presenta’t tu mateixa.

binary options GA – Entenc que hi ha diverses categories de mi que et podria dir: binäre Optionen nächste Kerze Vorhersage dona. Ara mateix feminista; professional. Psicòloga. Compromesa amb el treball social, amb el sector social; mare. Molt important; amiga. Bona amiga; i bona persona. Suposo! És el que crec que m’agradaria dir de mi mateixa.

Em preguntes per un tema que especialment m’interessant, ja que és una de les línies en les que més m’he dedicat aquest temps. Vaig començar a treballar en l’àmbit de les drogues, fent prevenció -hi he estat força anys-. En un moment vaig fer el salt i vaig començar a treballar amb dona i violència de gènere, i va ser llavors quan em vaig adonar que realment  hi havia una línea en comú molt interessant i molt potent i que hi havia molt poca gent que la estigués desenvolupant, que conegués els dos àmbits. Això em va interessar especialment perquè es podria dir que dins d l’àmbit social aquest dos temes són les meves dues passions.

SD- Què et va portar, quina va ser la teva motivació per acabar treballant el tema de drogues i gènere?

GA- Quan comences a treballar en temes de gènere te n’adones que la gent no l’aplica la perspectiva de gènere en altres coses i realment en drogues no hi havia gairebé res. Professionalment era totalment un desert.

SD- Primer començarem pels conceptes bàsics per emmarcar la entrevista. Quin seria el punt de partida de la perspectiva de gènere?

‘En el sistema sexe-gènere hi ha dues qüestions bàsiques: dividir el món en dues categories: homes i dones; i un segon nivell que és donar-li a tot que és donar-li a tot allò que és masculí una posició de poder social superior a les característiques atribuïdes a allò que és femení.’

GA- Primer: dissociar  el sexe del gènere. És a dir, per una banda una cosa és el sexe biològic amb el que naixem, que tot i que això queda molt clar d’entrada, cada vegada ho és menys perquè hi ha persones intersexuals, hi ha gent que té caràcters físics barrejats (ho sigui, tampoc és tant clar ni tan sols la qüestió biològica).Històricament s’ha creat una dicotomia, dos categories: els homes i les dones. Això és un nivell, biològic; i un altre nivell és com això s’ha omplert de contingut, com s’ha fet la construcció social del que és un home i una dona. Aquesta és la base de quines característiques s’han atribuït als homes i quines s’han atribuït a les dones. Això és el que se li diu el sistema sexe-gènere.

En el sistema sexe-gènere hi ha dues qüestions bàsiques: dividir el món en dues categories: homes i dones; i un segon nivell que és donar-li a tot que és donar-li a tot allò que és masculí una posició de poder social superior a les característiques atribuïdes a allò que és femení.

SD- Com conviu aquest sistema?

GA- Fatal! Conviu fatal. Perquè estem barrejant dos nivells que no tenen res a veure. Quan veiem una dona li atribuïm una sèrie de característiques, de conductes i expectatives, etc. que se suposa que ha de tenir pel fet de néixer amb vulva. I amb els homes… Igual. Això ens posa en una gàbia tant als uns com als altres. El que passa és que aquí hi ha matisos i això ens limita a tots, però a les dones les limita més. Per això que deia de que tota característica que està associat a allò que és femení està vist en pitjor posició o que són qüestions no rellevants. Per exemple: les característiques que tenen que veure amb la sensibilitat, amb la capacitat de comprensió, d’empatia, de resignació, de submissió… Que estan associades al gènere femení. I que, a més a més és viscut de manera negativa. Sortim pitjor parades generalment.          

SD- Com es crea socialment el gènere? És a dir: atribuir unes característiques al home i unes a la dona.

GA- Això és una qüestió històrica des de que el món és món, pràcticament.  Hi haurà diferents explicacions: essent una mica radical: un element ha estat controlar la reproducció de l’espècie. Les dones podíem tenir fills i filles i els homes no. Controlar la reproducció de l’espècie només es podia fer controlant la sexualitat de les dones, a mesura que a la prehistòria no hi havia famílies nuclears. Les relacions sexuals s’establien de manera més natural quant sorgia el desig i per tant després aquells fills no se sabien de qui eren, se sabien de quines dones eren però no de quins homes, llavors això, crec, que va ser un element que va condicionar començar a sotmetre les dones per poder controlar la sexualitat, al reproducció etc. Això és ja una cosa més ancestral, després hi ha altres elements que han vingut ja al segle XVII i XVIII com l’amor romàntic i la posició de l’home i de la dona respecte això. És a dir: hi ha hagut diferents fornades. El patriarcat ha existit sempre però hi ha hagut moments, en la Grècia clàssica on les dones estaven millor considerades però tot i així de sempre hi ha hagut una submissió del home cap a la dona, sí que hi ha un element bastant objectiu. Però en general la força física s’ha desenvolupat més en els homes probablement perquè ells anaven a caçar i nosaltres fèiem la recol·lecció. Nosaltres havíem de parir, però això era una qüestió que no tindria que tenir més repercussió que aquest fet de la distribució sexual del treball. Aquest fet també va influir que els homes fessin unes coses i les dones fessin unes altres que va comportar unes diferències a un altre nivell.

SD- Per tant, hi ha estereotips de gènere?

GA- Si, totalment.

SD- On els podem observar, per exemple? Com a través del llenguatge, com els podem identificar?

GA- El llenguatge és un element molt important tant per detectar com perquè configura realitat. Quant es parla de llenguatge no sexista, és diu que es una tonteria, los, las… es frivolitza molt. Bé, en molts temes sobre la dona es frivolitza molt! Però clar el fet que només es nombri en masculí les coses té incidència sobre com es veuen les coses. Per exemple: amb les meves filles, quan eren petites, si tu parles en masculí quan són molt petites et diuen: els nens de la teva classe han fet no se què? I et diuen: les nenes també! Arriba un moment quan ja es socialitzen –en gènre també- que normalitzen i parlen només en masculí. Però no és una cosa que sigui naturalment així sinó que acostumen a invisibilitzar-se. Quan es diu: “els nens” les nenes també hi estem però no es diu mai “les nenes” i els nens també hi estan. Sempre és de la mateixa banda. El llenguatge també és molt important per això.

A més, en el llenguatge i la qüestió d’estereotips et trobes amb moltes paraules que en masculí volen dir una cosa positiva i en femení volen dir una cosa negativa, per exemple: “un hombre de la vida” i “una mujer de la vida”: un home de la vida era un home aventurer que havia viatjat, etc, una dona de la vida era una puta i sempre havia sigut així, com aquesta hi ha moltes: “esto es un coñazo” “esto es la polla”. A altres nivells, les dones han de ser bones mares, hem de ser pacients, cuidar de la família, som més sensibles…

SD- Però això no és negatiu?

‘L’home que no es sensible és jutjat perquè els homes han de ser forts i valents, no han de ser sensibles. Quan són forts i valents es cenyeixen al estereotip de gènere que els hi toca, però quan són sensibles, són afeminats –normalment-. Això és l’arquetip. En les noves generacions el problema que tenim o teniu és que això s’ha diluït i el masclisme pren noves manifestacions. No vol dir que no es doni, de fet es dona igual. ‘

L’home que no es sensible és jutjat perquè els homes han de ser forts i valents, no han de ser sensibles. Quan són forts i valents es cenyeixen al estereotip de gènere que els hi toca, però quan són sensibles, són afeminats –normalment-. Això és l’arquetip. En les noves generacions el problema que tenim o teniu és que això s’ha diluït i el masclisme pren noves manifestacions. No vol dir que no es doni, de fet es dona igual.

Per tant, sí. Perquè és un obligació. Per què la dona és jutjada quan no es comporta com a tal? El nombre de violència de gènere en joves és esgarrifós, però hi ha una fantasia de que ja s’ha aconseguit la igualtat i per tant ja no es visibilitat, no es veu, queda molt més subtil, té molt més a veure amb el control, per exemple. Tot el tema del control del mòbil, dels missatges, de tot aquest tipus de coses, sobretot en l’àmbit de les relacions de parella, on està com més normalitzat i s’entén com una prova d’amor però que al final és horrorós ja que té que veure en el control cap a l’altre, etc. Sí que hi ha algunes coses que ara són més acceptades per la gent més jove, per exemple, abans estava mal vist que els homes s’arreglessin i es cuidessin l’aspecte físic i ara no està mal vist, però això no té res a veure amb la igualtat, això té a veure per algunes atribucions de la societat de consum com és que tothom ha d’anar súper depilat tant els homes com les dones. Ara està igualat, però això no treu que no hagin diferències en tan com el tema salarial entre homes i dones, amb l’accés a lloc de responsabilitat. Per exemple, un estereotip molt típic en les dones en l’àmbit laboral és que no som bones prenent decisions perquè les prenem de forma emocional. O sigui els homes són racionals i les dones som emocionals, a vegades això no es diu així. De fet, hi ha experiments de psicologia social sobre això, però quan una dona directiva pren una decisió X, si es diu que està presa per un home se li dóna una atribució racional, se li dóna una explicació racional, si es una dona es pren com: igual tenia la regla, estava hormonada, és una histèrica. Aquest tipus d’atribucions que tenen a veure amb no acceptar que la dona pot prendre decisions racionals igual que l’home. Això són estereotips generals, òbviament no sempre tot això funciona així en tot moment.

SD- I històricament com han afectat a la dona el seu paper?

‘Però hi ha molts malestars d’aquests difosos que tenen a veure amb malestars emocionals que, les dones, per l’educació que reben, els expressen més i a les hores són més medicades amb tot el que això comporta, a vegades la situant-les en una posició de cronicitat,de dependència al medicament i de no buscar altres solucions que la dificulten molt.’

GA- Que s’han limitat absolutament les seves oportunitats, de creixement, per exemple hi ha tota la part de l’àmbit públic-àmbit privat. Entenent que l’àmbit de la dona és l’àmbit privat. Per tant l’àmbit familiar. I l’àmbit públic és el masculí, i els seus efectes en la qüestió laboral. La maternitat com a qüestió bàsica ja que és difícil per una dona objectivament i subjectivament decidir que no vol tenir fills a la vida, perquè hi ha aquest concepte de que l’instin maternal neix amb la dona, que les dones tenim sempre instint maternal. Què clar: sino no estem realitzades del tot. Això és una cosa bastant incorporada amb la que creixem les dones. Per tant la llibertat o no sobre la maternitat és un tema important. Llibertat parlant de la subjectiva perquè teòricament ets lliure o no de tenir fills, però no es tan lliure, evidentment de tota les limitacions que això comporta de qui s’ha d’ocupar dels fills, etc.

SD- De quina manera ha influenciat a la dona en el tema salut en general?

GA- Hi ha ‘molta cosa’ en això per les condicions de vida específiques de les dones. Les dones són diverses. El que passa a les dones del Perú no és el que passa a les dones aquí. Però sí que hi ha un continu de gènere que les dones són diferents per homes i per les dones hi ha condicionants que condicionen el tipus de malalties que s’agafen, el tipus de patiments… Per exemple, en termes de violència, quan es donen situacions de violència hi ha malestars difosos en les dones que quan van a consultar. No surten. I hi ha d’haver un professional molt bo que ho pugui detectar darrera, ja que de vegades sorgeix com a migranyes, mals d’esquena, insomnis, etc. Quan darrera pot haver una problemàtica de violència.

‘Que els tractaments estan muntats de manera androcèntrica, que vol dir estar pensat per homes. Però no perquè els professionals pensin que estan fet per homes, sinó que per defecte, a no ser que sigui una cosa sigui específicament per dones, les coses es fan pensades per homes.’

Si no hi ha una mirada de gènere en la persona, que atén els casos, que atén mèdicament, normalment el que acaba passant, i això és el que indiquen els estudis, és que les dones són molt més medicades que els homes, sobretot en el tema de psicofàrmacs, de fet és la única droga més consumida per dones que per homes. És la única, però molta part d’aquest consum és sota recepta mèdica, és a dir, no és que les dones ho decideixin. Però hi ha molts malestars d’aquests difosos que tenen a veure amb malestars emocionals que, les dones, per l’educació que reben, els expressen més i a les hores són més medicades amb tot el que això comporta, a vegades la situant-les en una posició de cronicitat, de dependència al medicament i de no buscar altres solucions que la dificulten molt. Dels temes de salut en general, hi ha estudis específics de les dones que exerceixen la prostitució, sobre qüestions que tenen a veure amb els temes hormonals i com això afecta en altres aspectes de la seva vida. És a dir, en salut hi ha el que té a veure amb el que genera les diferències biològiques respecte els tractaments a nivell mèdics i després el que incideix des de el punt de vista del gènere o sigui de com les dones són tractades o de quines situacions diferents tenen a la vida i com això genera malalties. Per exemple: el tema de les dobles jornades. Les dones que estan situades en un rol molt tradicional de cuidar dels fills, del marit, que cuinen, que fan tot a casa i que a més treballen fora de casa tenen una sobre càrrega que al final acaba incidint molt en la seva salut que els homes no tenen, en canvi, moltes vegades, els homes el que tenen és un abús d’alcohol major que les dones. Són diferències que no tenen que veure amb allò biològic sinó que tenen que veure amb el gènere i amb els rols que desenvolupen diferents uns i altres.

SD- Ara més centrant-nos en tema gènere i drogues, que vol dir tractar el tema de drogues des de una perspectiva de gènere i com es fa? A grans trets.

GA- Sobre això hi ha molt, però una part és que hi ha una part més política: les dones que consumeixen drogues, ja sigui en espais de festa, dones joves, de qualsevol tipus, són dones que interpel·len el sistema patriarcal, és a dir, són dones que trenquen amb el rol de gènere que se’ls atribueix, perquè consumir drogues és un comportament transgressor, perquè en general són dones que estan primant pel plaer purament, què estan depenent a la substància pel que sigui i estan primant el seu interès per sobre dels d’altres. Tot això es inconcebible en el rol tradicional d’una dona: una dona s’ha de portar bé, no ha de ser transgressora, sempre ha de primar el benefici dels altres, siguin el fills, els pares, el noseque, abans dels seus… Són dones que trenquen amb tot això i que li diuen al sistema: no, mira no hm dóna la gana de ser com vosaltres voleu que sigui; i això comporta unes conseqüències a aquestes dones que posa en qüestió el sistema, és a dir incomodant el sistema patriarcal. Per això em sembla especialment interessant, i com a conseqüència aquestes dones pateixen molt, conscient o inconscientment perquè no se les jutja igual que un home. O sigui, un home, que pot ser jove o gran, que tingui conductes de rics com consumir drogues d’una determinada manera, o anar amb cotxes d’alta velocitat, o fer puenting, o nosequé. És de “macho alfa” i queda bé perquè és el que fan els homes, són valents, s’arrisquen i tal, en canvi quan ho fa una dona: és una imprudent, se li en va l’olla, aquesta noia no està bé; i es fan aquest tipus d’atribucions. El judici moral i professional és infinitament pitjor i si és mare ja no dic res, si té fills, és súper jutjada.

SD- Llavors, què mancava abans quant no s’incloïa aquesta perspectiva de gènere?

GA- Que els tractaments estan muntats de manera androcèntrica, que vol dir estar pensat per homes. Però no perquè els professionals pensin que estan fet per homes, sinó que per defecte, a no ser que sigui una cosa sigui específicament per dones, les coses es fan pensades per homes. Per exemple, en els tractaments residencials hi ha una cosa rígida que és que el primer moment d’una estada terapèutica t’has d’aïllar del teu entorn i no pots tenir contacte amb ningú, però si una dona que aconsegueixi a arribar en comunitat. Tot i tenir fills petits (que ja és molt difícil perquè ningú els vol cuidar perquè aquesta és “una mala mare” i llavors “es mereix tot el pitjor que li passi a la vida”) si aconsegueix anar-hi, és molt probable que ho deixin. Els pares com que ja no estan socialitzats que han de responsabilitzar-se dels fills (ara evidentment han canviat moltes coses, però de base no hi ha aquesta sobreresponsabilitat) potserr toleren bé aquesta norma de no poder comunicar-se amb els fills. Però les dones, no. Llavors passa que moltes dones no arrien al tractament residencial, perquè això és una norma, que les limita: jo si tingués un fill de tres anys, jo no puc estar dos mesos sense parlar amb el meu fill de tres anys! Llavors o no arriba o se’n va al cap de dos setmanes perquè això “ja no ho aguanto” i això és tan fàcil de “solucionar” com pensar en termes de que estic atenent diferents perfils, diferents tipus de persones que tenen necessitats diferents. Això és introduir la perspectiva de gènere: pensar en les diferents necessitats que poden haver. Això és un exemple molt concret però n’hi ha moltíssim: la flexibilització d’horaris, el tu a tu en un cas, com això que et deia de la maternitat. En general, es jutja molt a la dona.

Moltes vegades en el tractament de drogues se’ls acostuma a dir: ‘és que t’has de curar pels teus fills’. Aquí estem suposant que per qualsevol dona les fills són la motivació central a la seva vida? Pensar que per qualsevol dona el més important a la seva vida són els seus fills és un estereotip: Potser aquella dona els ha tingut de casualitat, els ha tingut sense voler, potser s’empenedeix d’haver-los tingut, però això són tabús socials dels que no se’n parla. Però si no som capaços d’escoltar a cada dona en concret sense prejudicis i acceptar que una pot ser mare per accident, no vol dir que després no et puguis estimar els teus fills més que res en la vida, però potser, no. O potser en aquell moment de la teva vida que tu estàs fatal i en crisis els teus fills no són el teu motor per deixar de consumir, llavors això també es incloure la perspectiva de gènere: entendreu de forma oberta, no que en les dones la motivació són els fills i els homes, la feina. Aquestes caixetes tan tancades que ens limiten a tots.

SD -Si ara haguéssim de fer una fotografia de com està el tema de drogues i gènere, quina seria, més o menys?

GA- Una qüestió vinculada a la resposta anterior: s’ha posat de moda des de fa uns anys introduir la perspectiva de gènere i l’àmbit de drogues en general ho ha vist bé. Això és positiu: des de la Generalitat, des de l’Estat, des dels Ajuntaments s’han posat a treballar. Ara bé, hi ha diverses maneres d’aproximar-se al tema del gènere i les drogues, una és: la més essencialista, que té que veure amb tot allò de les diferències biològiques, que no és gènere i es tradueix en la diferenciació per sexes, que és caure en el contrari de tot això el que estic plantejant. És a dir: “a veure… fem programes específics per dones, perquè les dones necessiten això, això, etc. Guarderies en el centre, nosequé…” que potser també necessiten guarderies, però, per exemple, s’han fet guies d’abordatge des de la perspectiva de gènere en drogues que el que fan és diferenciar els homes de les dones, i això és essencialitzar, dir que les dones són d’una manera és no haver entès que precisament el gènere és tota aquella càrrega social que ens posen quan naixem: “els nens es vesteixen de blaus i les nenes de rosa” i a partir de que es vesteixen de blau i de rosa determina mil coses que vénen darrera.

De fet el que nosaltres tractaríem és que quan una dona ens parla, el que és el que s’ha de veure són les seves necessitats reals i que és allò que porta a la motxilla, i ajudar-la a treure’s aquesta. Per exemple, la culpa, per se, tornant al tema de la maternitat, normalment una dona que és mare i està en un procés de dependència es sent súper culpable. Molt més culpable que un home perquè la mare és la mare i llavors això és horrorós: “com pots abandonar els teus fills?”. Això no és que per genètica les dones ens sentim més culpables perquè tenim un instint maternal que ja està qüestionadísim; i que ja ningú se’l creu. No. Ens han educat perquè ens sentim així, per tant el que s’ha de treballar és això, no perquè com “les mares es senten culpables hem de treballar…”. M’explico?

SD- Si, més treballar en l’educació, no?

GA- Sobretot: no mirar una dona i perquè és dona pensar que serà d’una manera concreta, sinó escoltar aquella dona en concret i veure quin hauria que ser el seu recorregut i no que per ser dona tindrà una sèrie de sentiments d’una manera concreta. Llavors, el que ha anat passant és que moltes coses que s’han fet han tingut a veure amb això: separar homes i dones, fer programes específics per dones. I el que s’ha de fer és fer també programes comuns per homes i dones, Però que passa? Que per exemple: s’han de fer grups separats o grups junts? Jo el que dic és que s’han de fer grups on tinguin en alguns moments, en algunes sessions tinguin espais separats el homes i les dones i algun moments junts on es puguin dir les coses: “el que us passa a vosaltres és tal i qual; el que hem passa a mi amb la meva dona és això…” (les parelles senceres en el grup no, perquè seria una olla de grills). Espais on els homes puguin parlar de que els hi passa amb l’agressivitat, per què en algunes situacions es senten que si no són prou violents no són prou homes, tot això, que també han après, que per ser un home de veritat has de ser agressiu, igual que les dones han de poder explicar com s’han sentit sexualment, per exemple. Com dones drogodependents han pogut fer elles mateixes ús de la seva sexualitat com estratègia de supervivència en un entorn masculí. Això quan estan separats no ho diuen, però quan estan junts diguin: “ostres, les dones drogodependents ens sentim així, hi heu d’escoltar”. No és tan de “ara els separem”. És necessiten les dues coses.

Aquest segon nivell de complexitat no s’està fent molt bé, crec. S’ha introduït la idea i això és positiu perquè se’n parla, però no s’ha arribat al nucli del tema, com en altres àmbits que no són drogues tampoc s’arriba, ja que és complicat.

SD- Per tant, en el seminaris que has participat, expliques que el saber androcèntric és quan es pressuposa “l’experiència masculina hegemònica com allò universal”. En què es diferència aquest model amb el de la perspectiva de gènere?

GA- La diferència està en incorporar el saber de les dones en tot. El saber androcèntric vol dir que, quan es parla d’història es parla de les guerres, quan es parla de literatura es parla, majoritàriament, dels escriptors homes, els historiadors majoritàriament que han escrit són homes i han parlat sobre la història dels homes, i axó és el que configura una realitat. L’altre dia en una xerrada vaig escoltar que quan es parla d’història a escoles i instituts, es parla molt sobre les guerres i les conquestes, i quan tries explicar història podries triar a explicar moles altres coses. Imagina la societat que estem vivint ara mateix, en un futur quan s’expliquin les guerres que s’ha succeït ara a part de les guerres han passat moltes altres coses i en canvi es sol tendir a explicar molt conflictes armats, etc. els canvis més quotidians, els invents, les evolucions tecnològiques. Es parla molt menys, per exemple, com s’han anat educant els nens al llarg de l’historia, el canvi de la concepció de l’infància, perquè al final l’infància és la base dels futurs ciutadans, d’això se’n parla molt poquet. Té a veure, no només amb les dones i el paper que se’ls ha donat en l’història, sinó també en aquelles coses que no tenien que veure amb la força, la valentia, etc. el paper que han tingut. És això que et deia: no només que s’ha fet la dicotomia entre homes i dones sinó de com ha estat valorat allò que es considera masculí i allò que es considera femení, independentment de si ho han encarnat homes o dones. Per exemple de l’evolució de l’educació de la edat mitjana a aquí se’n parla poquíssim perquè segurament no es transcendent com fer una guerra i matar milions de persones. No és força bruta.

Llavors totes aquestes qüestions que han tendit també a fer evolucionar el món, però que no són vistes des del punt de vista masculí no són prou recollides. Això és el saber androcèntric. El saber només des de un punt de vista  i aquí també entrarien els homes que han fet coses diferents a les enteses com coses masculines de forma tradicional. No només les dones també entrarien altres coses. Seria incorporar tot aquell saber que incorpora mirades diferents, diverses, i en aquestes diverses entrarien les dones, que també hem fet coses, ja que en tot cas les dones també incorporen coses i el seu saber no està posat en valor.

SD- Llavors, Com afecta el sistema sexe-gènere en l’atenció en drogodependències?

‘En el sistema judicial relacionat amb drogues: a l’hora de donar guardes i custodies, és molt més penalitzada una dona que consumeix drogues, és molts menys fàcil que li donin la custodia que no un home pel fet de ser drogodependent, pel fet de ser drogodependent, que després poden haver altres consideracions. El problema, el més important de tot és el tema de la violència, la violència és la punta del iceberg de totes les diferències de gènere entre homes i dones, però n’és la manifestació més nociva i en drogués hi és molt.’

GA- Suposar que les dones per ser dones ja seran d’una manera. O bé, que en els tractaments, androcèntricament, els tractem a tots iguals però no neutrañment sinó com a homes o bé fem diferenciació. I diem: “les dones són així” i ja li atribuïm tota la càrrega de gènere. I torem a dir: “les dones són així i es droguen perquè…” Ves a saber! Una dona pot començar a drogar-se per experimentar igual que un home, però llavors es dirà, clar que no, que està en una relació de parella i l’home la obliga, que hi ha molts casos d’aquest també, però on necessariament és així. Llavors aquest seria el tema: o bé es tracta androcèntricament o bé es tracta essencialment.

Els essencialistes que diuen ‘els homes són d’una manera i les dones d’una altra’ -per tant: ‘fem de això amb els homes i això amb les dones’, així es com afecta i tot el que es relaciona. Per exemple, això també influencia en el sistema judicial relacionat amb drogues: a l’hora de donar guardes i custodies, és molt més penalitzada una dona que consumeix drogues, és molts menys fàcil que li donin la custodia que no un home pel fet de ser drogodependent, pel fet de ser drogodependent, que després poden haver altres consideracions. El problema, el més important de tot és el tema de la violència, la violència és la punta del iceberg de totes les diferències de gènere entre homes i dones, però n’és la manifestació més nociva i en drogués hi és molt.

SD- També expliques que les dones per tot allò comentat anteriorment (el saber androcèntric, estereotips, el paper de la dona històricament, etc) ha fet que les dones hagin tingut més dificultats a l’accés al tractament. Específicament quines dificultats té afegides per accedir a aquest tractament?

GA- Alguns exemple ja els hem dit, com per exemple en els tractament residencials no donar comunicació, no poder-te comunicar amb la família durant tant temps. Això seria un exemple molt concret. Però hi ha una qüestió de base que és: en la mesura que les dones són doblement penalitzades, si són consumidores, són més mal vistes per dir-ho amb paraules més senzilles, l’arribada al tractament sempre és més tard, perquè es senten més jutjades o socialment o professionalment després per les persones que es queden a treballar allà amb elles i això ja fa que hi hagi un retard en l’arribada, després si han d’estar en grup ja sigui a servei ambulatori o a un servei residencial, majoritàriament són homes. Per tant un grup que et trobis que tot són homes i tu: no és fàcil si a sobre t’ha tocat exercir la prostitució en alguna ocasió, cosa bastant normal i lògica per qüestió de supervivència. És un entorn en el que no et sents còmoda, si a sobre has patit violència per part de la teva parella o del “dealer” de torn. O la barreja de les dues coses. Tot el fet d’estar en minoria influeix molt en decidir que la dona es tiri enrere. Les mirades professionals sobre com hauries de ser o no hauries de ser, com t’hauries de cuidar no t’hauries de cuidar, la sobreresponsabilització que tenim les dones, no perquè genèticament siguem més responsables sinó perquè ens eduquen a que tenim que responsabilitzar-nos de tot, de la família i tal, llavors això també fa un retard en el tractament per què si per exemple han d’anar a un tractament residencial, deixar-ho tot mai troben el moment, tenen menys suport familiar per què són més jutjades i són més desterrades. És més fàcil fer-les fora de casa i tot això quan les famílies ja estan fartes, parlant de casos molt cronificats. Els costa molt. I clar: quan tens menys suport familiar passen que van menys a tractament, menys disponibilitat econòmica. Tot això, les dones, normalment, cobrem menys en cas que tinguin feina i tot el que pot representar a nivell de tractament o a nivell de deixar de treballar un temps i poder-t’ho permetre.

El tema de la cura dels fills: haver de deixar els fills, encara que estiguis tenint una vida de “merda” per què tu estats enganxadíssima i els nens els tens que cuidar tu allà enganxada i tot, haver de dir: ‘em busco un espai propi’. Perquè les dones ens acostumem a renunciar als espais propis. Tot i que, afortunadament això ha canviat molt. Però som educades en això del interès de l’altre per davant del propil a les hores curar-te.

Recuperar-te d’una addició és un espai propi. Costa decidir que et dones aquest espai per tu mateixa. Hi ha coses de diferent naturalesa i al final el que cal els professionals concrets que estan i els polítics que dirigeixen el sistema, tinguin aquesta mirada de gènere global. Quan  la tens global llavors la pot aplicar a qualsevol àmbit de la teva vida o de la teva professió. No és quelcom que es pugui enumerar del 1 al 10 perquè hi ha dificultats de diferents naturaleses.

SD- També hi dius que la seva permanència en el tractament també hi ha dificultats?

GA- La permanència té a veure més amb aquestes qüestions: quant de temps pots estar fora de casa sense ocupar-te dels teus? La rigidesa amb les normes de poder o no contactar amb la família, estar molt depenents de la relació de parella i que les parelles des de fora t’estiguin demanant que tornis, cosa també es molt habitual, pensant molt en els serveis residencials. En els ambulatoris, la poca entesa dels professionals, per exemple això que et deia de la maternitat, poder sentir que l’altre t’entén, el professional t’entén i tu li puguis dir com realment et sents respecta una situació. No s’ho troben molt sovint i com no s’ho troben es van desmotivant del tractament, o que tu optis per un tractament de reducció de danys i com que hi ha un constructe de que com tens família (i encara que no la tinguis) has de cuidar de la família, el millor per tu seria un programa lliure de drogues perquè així deixaries de consumir nosequè i forcen situacions que potser no són les més desitjades per la dona o las que la dona demana i forcen, molt probablement, a les dones que als homes per què els homes són “més infantils, els hi costa més”. Tot aquest tipus de rotllo, clar la dona si té dos fills ha de “han de ser responsable no pot estar aquí la meta d’una… “ una mica aquestes lògiques, així en general, crec, que són menys enteses pels professionals, homes o dones els professionals es igual això per què els estereotips els tenim tots. a més quant una dona és dura i més masclista dius: “ostres que fort i a sobre és dona” i encara se la matxaca més , però tots estem educats en el mateix sistema i fer el “clic” el tenen igual de difícil els homes que les dones, però clar a les dones d’una manera ho altre diferent ens oprimeix més el sistema i en principi hauríem de poder ser conscients amb més facilitat, però no necessàriament.

SD- Quins estigmes ha de carregar un dona drogodependent? Que es sol dir d’elles?

GA- Estigma de puta, principalment. De fet en els seminaris passem una diapositiva o a vegades la fem fer amb allò que pensen els professionals de una dona drogodependent per contra d’un home drogodependent: puta, irresponsable, malalta mental, mala mare surt molt, boja, depressiva, que pateix violència, el de puta és el més recurrent, irresponsable… Són d’aquesta esfera, sinònims però venen a ser aquests.

SD- I d’ells?

GA- Transgressor

SD- De veritat?

GA- Entès de manera negativa, però ja és d’una naturalesa diferent. Els d’ells són més directes, no són tan interpretacions, una dona drogodependent: puta. A veure: el concepte puta és una cosa molt a discutir. Tu no pots saber aquesta informació abans de res, a més de que és un sac on ho poses tot ja. Dels homes, no es que diguessin coses positives, però eren més directes. Tu si dius transgressor: més neutre o més directament que té problemes, però no eren amb la càrrega negativa que té amb les dones.

SD- I alguna cosa comuna?

GA- Si clar, moltes, el terme transgressor també te’l poden dir de la dona, saltar-se les normes, manipuladors, és un tòpic que es dóna tant per homes com per dones, però si tu no parles de drogues i demanes en una formació característiques dels homes i les dones, et diran que les dones són més manipuladores que els homes, això que les dones anem més per darrera, que el homes donen més la cara, que són més nobles, això és un estereotip, però aquesta en drogués la he escoltat molt comuna entre els dos i gens que busca els límits…. Però no tothom es droga per buscar el límit. Tot acaba essent estereotips. Aquí ja barregem els estereotips de la gents que consumeix drogues, que seria una categoria diferent.

SD- I tot això en els joves, com afecta?

GA- Últimament aquest tema m’interessa, afecta que estan molt invisibilitzades les diferències, hi són però hi ha una fantasia d’igualtat entre els joves que a mi hem preocupa perquè es pensa que és real però hi ha una apariència que no és real. Els nois segueixen dient de les noies que: són putes o són estretes. Les dones mai estem en el punt just de l’estereotip de com hauríem de ser. Fixa’t perquè abans estretes no es deien només putes, però no hi ha un punt just, per què clar la estreta no es correcta però la puta tampoc. “Com hauria de ser la dona perfecte? Quantes vegades ha de follar i amb quants tius per a que sigui ajustat?” Això és molt “heavy” i molt masclista i està molt present. Amb les drogues es dóna també una mica aquest punt. És a dir, aquesta dificultat de trobar el punt just que sempre tenim les dones que fem el que fem sempre som etiquetades, crec que és una característica molt dels joves, d’aquestes noves generacions: t’has de drogar una mica perquè sinó no ets enrotllada, però si et drogues molt i et passes a les hores ja ets una desmadrada, estàs allà vomitant que tia més “cutre”, ets una “guarra”, ja ho ets tot, per tant “quant et tindries que drogar exactament per ser la dona perfecte?”. I ara et parlo en contexts d’oci. Crec que és un element i que aquí les noies ens portem un engany per què ens pensem que està tot arreglat i no després hi ha una línia, que és la que ara estem treballant justament, sobre la violència sexual i aquí en conceptes d’oci i de drogues, que ens estem trobant aquí? D’això farem una presentació. Ens estem trobant, que moltes vegades a part de la violència sexual que hi hagi directament de violacions i abusos bèsties, ens estem trobant situacions que no són de voluntarietat real, però que les noies no identifiquen ni de com un abús per què hi ha totes aquestes creences: si jo estic tota la nit parlant amb un tiu “calentant-li la polla” i a sobre m’ha convidat a un parell de copes, a una ratlla, a dos porros, després l’altre m’està exigint alguna cosa a canvi i jo ja no si jo puc parar-ho això, no tinc ganes potser, no m’acaba d’agradar aquest tiu però clar porto aquí tota la nit i tal… Situacions d’aquestes moltíssimes, situacions de no sentir que pots posar un límit amb el tema sexual per què clar hi ha drogues pel mig i no estàs amb tota la “tal” i també per què: no passa res quedaré com una estreta, tot aquest tipus de coses; això ens ho trobem molt, per què estem fent una cosa molt qualitativa i això ho veus molt en el discurs, però si

‘És una mica pervers, ser dona ha estat considerat un factor de protecció en l’inici del consum, per què les dones hem estat més educades en ser més responsables.’

preguntessis: has rebut algun abús sexual? Serien noies que et dirien que no, això és per aquest il·lusió d’igualtat que no és real, això la generació d’ara i també la meva, jo quan anava a la Universitat no hem sentia que fos diferent dels meus companys. És després quant la incorporació al mercat de treball quan te n’ adones clarament de les diferències que es produeixen. Avui dia amb aquesta il·lusió d’igualtat es produeixen situacions d’abús o masclisme o que les noies es veuen forçades a posar-se en situacions que a lo millor suposadament no desitjarien o pràctiques sexuals que potser no faria, però que no es senten legitimades a parar-ho perquè també en el tema sexual s’ha incorporat com aquest model molt masculí de “cuanto más mejor” que no necessariament és així, per què del que es tracta es passar-t’ho bé i de disfrutar-ho, però hi ha una mica d’això dels trofeus de què han fet els tios històricament. Moltes dones s’han incorporat a això, si això va acompanyat d’un “disfrute” sexual i tal està bé, però no sempre és així, simplement és una situació de les noies de poder-ho dir i a la vegada després aquestes noies seran criticades per putes, es això aquí hi ha un “lio” que anava dient dels estereotips i les presons.

En l’ambit de les drogues tot aquest tema es dóna molt i també aquest paral·lelisme en el consum: he de ser enrotllada, però no passar-me, però no està clar quin és el paper, també hi ha situacions no necessariament ha de ser així. En relacions de parella entre joves que sí que hi ha una mica de pressió cap el consum per part dels tios, cap a les parelles -això sí que ens ho trobem-, i ja quan ens trobem amb situacions de violència que n’hi ha molt ens els joves, llavors en aquest casos sí que hi ha bastant pressió cap el consum, però ja d’una manera molt explícita, no tan subtil com t’ho plantejava ara, per exemple.

A nivell global aquestes serien les coses que més destacaria cap els joves, clar fins ara, és una mica pervers, ser dona ha estat considerat un factor de protecció en l’inici del consum, per què les dones hem estat més educades en ser més responsables.

SD- Però llavors és l’educació el factor protector, no el ser dones.

GA- Clar, és l’educació, però el que seria essencialista seria dir: les dones són més responsables. I no: a les dones ens han educat per ser més responsables per ser més responsables. Per exemple, a les escoles els nens, “que són els revoltosos”, llavors a les taules els senten amb les nenes i se’ls hi fa un encàrrec explícit “vosaltres cuideu de que es portin bé”. Això marca molt als 8 anys, 9 anys, a ser responsables dels homes.  Això és educar en això, en aquest sentit això pot tenir coses positives perquè en el consum de drogues pot regular més, però en el compendi global ens acaba col·locant no només la responsabilitat del nostre consum i de la nostre imatge i de la nostra penalització social per consumir,. I nosequè. Sinó que a més ens responsabilitza dels nois. Si és una parella súper i si és un col·lega potser no tan però també, sempre ets la mosca “cojonera” que has de dir: “ostres tiu, no pillis el cotxe que estàs súper borratxo, que no pot conduir així” i tal i acabes sent molt les ties que acabem fent aquest paper, de joves i no tan joves, però potser aquesta situació es dóna més en els joves i al final és un pes afegir, el que hem de fer és fer que els tius siguin igual de responsables que elles i entendre que elles es poden deixar anar igual que els tios, llavors de vegada es posa el factor gènere amb bona intenció de tal manera que en comptes d’ajudar el que fa contribuir més a “liar-la”.

SD- Per això no seria millor educar ja des de la infància a que els nois també es siguin responsables?

GA- Clar, totalment. Teòricament es fa. Però després es fan iniciatives puntuals al respecte això. Clar: hi ha una cosa que es diu coeducació que és educar en igualtat de gènere a l’escola, que això estaria bé que es fes a tot arreu, però es fa puntualment, no vol dir que després no es puguin fer coses a un altre nivell, però efectivament el més lògic seria fer això. Però tots el programes que vagin dirigits a reforçar els estereotips de que el homes són d’una manera i les dones d’un altre, no ajuda, encara que tu parlis de característiques positives de les dones les sobrecarregues, clar això de les classes per què “no es que siguin nenes és que són més tranquil·les” no es que siguin més tranquil·les es que quan s’han mogut se’ls ha dit per què s’accepta més que els nens es moguin. Després hi haurà gent que et dirà que els homes i les dones són essencialment diferents genèticament. Per descomptat això no m’ho crec.

SD- En el tema salut i sexualitat com afecte a l’hora de tractar el tema?

GA- Sexualitat és un tema molt central. Perquè la sexualitat ha estat per dones drogodependents moltes vegades una eina per sobreviure, llavors està molt allunyada del desig, molt allunyada de la necessitat personal i consisteix en tornar retornar l’autoestima i el seu propi desig, perquè estan molt centrades en el desig de l’altre. Sempre han generar desig en l’altre instrumentalment, cal retornar-les a elles ja que moltes han estat abusades en l’infància, i per tant descobrir i retornar al seu propi desig i la sexualitat pel plaer propi no com un instrument. Però sense jutjar que ha estat un instrument sinó acceptar que ha sigut així i a el perquè ha sigut així i ja està.

SD- Per tant, fent un resum, com s’ha de tractar les drogodependències des de la perspectiva de gènere?

‘Mirant a cada persona de forma individual, el treball individual que cada persona necessiti sense que vingui determinat pel sexe que pertany, a l’hora entenent que les dones hem estat educades com a dones i això ens ha comportat unes càrregues i unes situacions concretes. Són aquestes dues coses a la vegada.‘

GA- Mirant a cada persona de forma individual, el treball individual que cada persona necessiti sense que vingui determinat pel sexe que pertany, a l’hora entenent que les dones hem estat educades com a dones i això ens ha comportat unes càrregues i unes situacions concretes. Són aquestes dues coses a la vegada. Seria que jo et miri a tu com a tu i no com a dona i pensant que com a dona hi ha una sèrie de coses, tu qui ets, que vols i que necessites, però a la vegada entenent que a tu t’hauran educat com a nena i tot això que t’ha suposat: t’ha suposat que quan portes faldilla, que com les dones acostumem a portar faldilla, les dones acostumem a creuar les cames per a que no se’ns vegin les calces, ja que en algun moment de la vida et diuen que t’has de seure així perquè has de ser “recatada”, per tant si et miro he d’escoltar el que tu necessites, però també he de saber veure que si et seus així és per què has estat educada en seure’t així, no és que genèticament siguis així.

SD- Sobre les relacions socials i sentimentals, que ja hem anat comentant anteriorment, a les dones que ja són drogodependents com els hi afecta en les seves relacions socials en general?

GA- L’estigma està molt mal vist, hi ha una base que ser una persona que consum drogues està mal vist socialment però està molt més mal vist en les dones. Quan hi ha violència en diem la triple victimització ja que: no només ets dona, que ser dona comporta una sèrie de coses, a més ets dona drogodependent, que ja és doble penalització social i la tercera és si a sobre has patit violència que ja és una situació tremenda. El que és diferencial cap a l’home són tots aquests judicis que veiem,: se t’atribueix que ja ets mala mare, egoïsta, que no t’importen els altres, que estàs desequilibrada mentalment…

Tot aquest tipus d’estigmes que són més forts en la dona que en l’home, llavors això el pots portar a l’àmbit que vulguis, de la feina, dels amics, de la família, del que vulguis.

SD- I en la parella sentimental?

GA- Aquí hi ha diverses combinacions depenent de si la parella és consumidora o no. Parlem d’una cosa molt general per què podem parlar d’una parella jove amb un consum recreatiu com hem dit abans. O podem parlar d’una parella drogodependent alcohòlica, o addicte a l’heroïna. Hi ha formats molts diversos, a banda de la droga i de la franja d’edat que determina coses també està si els dos membres de la parella també consumeixen o no: si la dona consumeix i l’home no és un factor de risc molt important per a què es produeixi violència i una dificultat molt important per sortir de la violència. És a dir si una dona que pateix violència i normalment no pren drogues ja és molt difícil que sortir per què es sent responsable del maltracte que rep, si es droga encara més per què se sent mereixedora d’aquest maltracte que rep pel fet de ser consumidora. Llavors la situació és molt més difícil i si no hi ha violència hi ha una relació de poder molt desigual també que també es pot donar quan l’home consumeix i la dona no. Això també es dóna al revés com que una dona consumeixi estaà pitjor vist que es drogui. Serà una pitjor mestressa de casa, serà pitjor mare… Clar: ella se sent encara més petita i l’altre més empoderat. Encara que estigui ocupant-se d’ella hi ha un abús de poder subtil, i hi ha un judici de valor més fort quan es l’home que consumeix i la dona no llavor entrem en la dona cuidadora i ell l’irresponsable que està dins del paper. Això no desmunta tant l’estructura social vigent.

La violència és un procés molt llarg i que va minant l’autoestima de la dona. No és tan fàcil sortir ni és tan fàcil adonar-te que tu no ets responsable d’allò que estàs patint. Això es súper complicat i els processos de recuperació són complicadíssims, si a més hi ha un consum. Hi ha una cosa externa que encara t’invalida més per què tu ja tens l‘autoestima feta una merda com a dona que pateix violència i a sobre com a dona drogodependent. Llavors l’home agafa tot una mena d’arguments per matxacar, si efectivament consumeixes drogues i efectivament no t’estàs ocupant bé dels fills, ella sent que està legitimada la violència. No vol dir que sigui així, dificulta més encara sortir de la situació, dificulta més empoderar la dona i dir-li: facis el que facis ningú te dret a pegar-te o ningú té dret a maltractar-te, això li costa molt més de veure’l a la dona.

Has d’empatitzar amb la dona, la gent la jutja molt, la impotència fa que molta gent les acabi jutjant molt bé al final si aguantes tant es perquè vols i t’ho mereixes, el: a tu ningú t’estimarà, ets un desastre… el matxaque constant… Hi ha molta por, el fet que la persona que t’hauria d’estima t’estigui maltractant això genera moltes coses a nivell psicològic i clar és molt difícil sortir-se’n. I quan ja són tots dos drogodependents ja és tot molt disfuncional tot plegat i hi ha molta violència.

La violència en l’àmbit de drogues és molt habitual i hi ha gent que diuen que es confon la violència de gènere amb la violència habitual. I jo no estic d’acord amb aquesta diferenciació. La desigualtat de poder que té a veure amb el gènere sempre i és entre drogodependents o no drogodependents. En general, llavors no és el mateix que una dona agredeixi per defensar-se. La dona drogodependent no es tan submisa com una víctima de violència que no pren drogues i això vol dir que a lo millor es defensa pegant, però una cosa es això i l’altre es l’agressió indiscriminada, clar que ella et pot dir: “es que m’ha posat nerviosa i no para de cridar-me, me està ratllant el cap”, Si t’està ratllant el cap però tu l’estàs agredint i clar al final desigualtat de poder també hi és, però clar de vegades hi ha més embolic perquè en el context de drogues hi ha més violència en les parelles de forma habitual.

SD- Quina és la radiografia d’aquest fet, actualment?

GA- La foto no està mal perquè ara s’està fent molta formació. Et parlo de Catalunya, als professionals que estan a la xarxa d’atenció perquè puguin detectar violència hi ha força espais de coordinació amb els serveis de violència. També hi ha materials específics -que nosaltres hem estat col·laborant- sobre com tractar la violència des de l’àmbit de les drogues. És un treball incipient ja que, l’objectiu final es acabar derivant a un servei de violència. Però hi ha bastant bona coordinació en violència.

Ara bé, en gènere que són altres qüestions… He comentat anteriorment que quan es barregen les drogues que no ha de ser perquè ser amb violència. Pel que no s’està treballant tant. Falta molt cam. En violència sí, però els professionals de drogues tenen molta por d’abordar això perquè no són un tema en que siguin especialistes. Fer preguntes específiques sobre violència és complicat. A vegades et vénen la parella i si la dona no està sola no pots preguntar. A vegades tenen por de fer la pregunta que destapi la caixa dels trons i ara que faig i que pregunto i què dic. Però clar: tot això costa. S’està fent formació, diem que no està fet el camí ni molt menys però esta enfocat.

SD- Llavors, en tema prevenció com s’està tractant la violència de gènere, el gènere i les dogues?

GA- S’està tractant molt poc i per això vull escriure sobre el tema.

SD- Què creus que s’hauria de fer? Crec que desmuntar aquesta il·lusió d’igualtat, treballar tot el tema que es fa dels judicis que es fan de per què es parla d’una manera dels nois que prenen drogues i de les noies que prenen drogues, parlar de les relacions de consum de drogues i parella de com estan anant, tot el tema de sexualitat i contextos d’oci, que amb això ja estem fent propostes d’intervenció, tot això serien els elements bàsics. Sexualitat, nit i drogues, prejudicis, fantasia d’igualtat, les dones decidir elles… I no en funció del que els altres vulguin, relacionat molt amb l’autoestima.

SD- I amb les dones afectades de violència de gènere quins temes s’ha de tractar?

GA- Aquest mateixos: autoestima, sexualitat  maternitat, família, salut i violència. Nosaltres tenim un servei que es diu espai Ariadna que és un espais residencial que no existia. Hi havia un buit per les dones que necessiten un tractament de drogues i que a la vegada necessiten una casa d’acollida per sortir de casa seva per qüestions de violència i en allà estem dissenyant el model de això, es l’únic que hi ha i hi estem innovant, portem just un any.

El que sí que veiem és que si no tractes els dos temes a la vegada, és molt difícil de resoldre. Allà ens arriben les dones -amb molta sort- amb consciencia d’un dels dos problemes -o de drogues o de violència-. Del que es tracta és de prendre consciència i d’identificar la doble situació: com una cosa ha incidit en l’altre; com possiblement has començat a prendre drogues per què no podies suportar la situació de violència viscuda o al revés, has començat a patir violència per què t’has fotut en el món de les drogues i t’has anat degradant tu també en la teva autoestima tal i com has acabant patint violència i suportant-la.

Són dones amb una autoestima molt baixa, hi ha molt paral·lelisme en els dos temes, una autoestima molt baixa, una forma de veure’s a elles mateixes molt degradada. Es senten això: res. Però a la vegada poden ser molt reivindicatives i molt agressives en les seves formes. Però que no necessàriament va acompanyat d’un empoderament real com a persones i transversalment, anar fent el relat de vida de cada una i com aquestes dos qüestions. Si no hi ha tres o quatre més perquè de vegades hi ha mil temes, han anat interactuant, amb el tema dels abusos sexuals, el ús que s’ha fet de la sexualitat desenganxar-se de la situació de dependència de la parella quan a més hi ha les drogues pel mig.

SD- Què és important fer en clau de prevenció del inici del consum en el joves, des de la perspectiva de gènere?

‘A més de desmuntar aquesta il·lusió de la igualtat, fer conscients als nois i noies la percepció diferencial del consum de l’un i de l’altre. El tema de la sexualitat vinculada a les drogues i a la nit. I a través d’això treballes la mateixa sexualitat de les noies com volen i la especifitat que hi donen les drogues i des d’on decideixen elles mateixes el consum de drogues. Com i que n’esperen i quines expectatives.’

GA- A més de desmuntar aquesta il·lusió de la igualtat, fer conscients als nois i noies la percepció diferencial del consum de l’un i de l’altre. El tema de la sexualitat vinculada a les drogues i a la nit. I a través d’això treballes la mateixa sexualitat de les noies com volen i la especifitat que hi donen les drogues i des d’on decideixen elles mateixes el consum de drogues. Com i què n’esperen i quines expectatives. Aquest rol de protectora en concepte d’oci i després hi ha coses més bàsiques com és la coeducació educar en perspectiva de gènere en general a les escoles. Això és prevenció inespecífica, pot ser tant per drogues com per alimentació. En genèric a l’escola, des dels currículums als llibres -normalment el nens demanes més la paraula a classe perquè estan més avesats a l’entorn públic-. Doncs això controlar-ho a les classes qui en parla i qui no parla, els espais en les escoles. Com els nois ocupen més espais que les noies en les escoles, perquè els nois juguen a futbol i ocupen tot eles espais i les noies en tots els entorns, i les escoles ho poden modificar amb les regles que tenen, per exemple, el futbol es fa un dia a la setmana, dos dies, trien les noies quin esport els agradaria fer i potser s’ha de posar una xarxa de volley un cop a la setmana, i que els nois també s’incorporin al volley o elles al futbol… Totes unes coses que a elles les empoderi com a noies i que en els nois els faci veure que tots hem de tenir les mateixes oportunitats. Això seria prevenció primària en tema de gènere i després tot lo específic que ja he comentat.

SD- Ara més parlant de polítiques pròpiament dites, hi ha alguna política de drogues des de la perspectiva de gènere vigent a Espanya o Catalunya?

GA- No, conec iniciatives concretes però polítiques no. El que hi ha és per exemple, en el pla estratègic de drogues, l’estratègia nacional del estat Espanyol que et diu en un punt que has de incloure la perspectiva de gènere en els programes de drogues, això està a diferents nivells, però aquí probablement deu estar igual: incorporar la perspectiva de gènere. Però no està fet ni està dit com hauria d’estar fet, a la estratègia nacional si que està dit això, no de política global, si que hi ha iniciatives importants.

SD- Creus que és important que legislativament i des de la política es tracti el tema gènere-drogues?

GA- Crec que seria important incorporar el tema del gènere en tot.

SD- Com ho faries?

‘El que caldria en aquest procés d’oberturisme i de regulació de les drogues en general que ara està començant pel cànnabis, caldria fer una mirada de quines necessites específiques tenen o han tingut les dones i després veure què ha passat fins ara. I veure què passa amb totes aquestes dones que tenim a la presó i quantes estan a presó per què havien de passar boles per què tenien fills per cuidar. Anar veient… Igual s’han de fer amnisties en alguns casos, això ja no ser, al final té molt a veure molt amb la pobresa, amb la manca de recursos en el tràfic. ‘

GA- Sobretot a nivell preventiu. El què passa és que s’haurien que canviar moltes coses sobre drogues en general. Ara hi ha tot el tema de la regulació del cànnabis, de la que n’estic afavor. Les polítiques drogues globals que per descomptat han de ser més aperturistes i basar-se més en els drets humans. Hi ha països que estan fent aquesta regulació. Quan es parla d’això crec que s’ha d’introduir la perspectiva de gènere en els textos que cal veure quines son les necessitats específiques d’aquesta regulació de cànnabis per homes i per dones i explorar i investigar quines diferencies s’estan produint i aquí entraríem també en temes de tràfic.

Quin paper tenen les dones, per exemple? L’altre dia m’explicaven un estudi sobre aix: quin paper tenen a la cadena del tràfic de drogues ells i elles? Ells acaben estan a les posició de poder i elles no: són les mules, les que les porten. Que estan en possessió de més rics i que moren més per aquestes situacions, que estan més a presó en proporció que ells en qüestions de tràfic, i que ells estan més en posicions de poder i de menys risc.

Tot això té a veure també en la perspectiva de gènere. El que caldria en aquest procés d’oberturisme i de regulació de les drogues en general que ara està començant pel cànnabis, caldria fer una mirada de quines necessites específiques tenen o han tingut les dones i després veure què ha passat fins ara. I veure què passa amb totes aquestes dones que tenim a la presó i quantes estan a presó per què havien de passar boles per què tenien fills per cuidar. Anar veient… Igual s’han de fer amnisties en alguns casos, això ja no ser, al final té molt a veure molt amb la pobresa, amb la manca de recursos en el tràfic.

I en tot aquest procés seria introduir la mirada de gènere. En tot: en els tractaments, en la prevenció, en el tràfic, en tot, i en general la prevenció s’ha d’introduir com qualsevol altre àmbit en l’educació.

SD- A la dona se l’ha de protegir més en el tema de drogues per tot això que hem dit (el que popularment diem discriminació positiva)?

GA- A veure… No se l’ha de sobreprotegir. Però és clar: la dona és més vulnerable. En la violència sexual, en temes de drogues, clarament… És que el 99% de la violència és cap a les dones! De fet a les guerres les dones pateixen més violència: la violència sexual és una eina de guerra. A la guerra dels Balcans es va donar molt, embarassen a les dones de l’enemic per a que tingui fills de l’enemic. La violació és una arma de guerra. Clar que som més vulnerables però això no vol dir que les hem de sobreprotegir.

SD- Llavors?

GA- Si es fan mesures de discriminació positiva, s’han d’explicar perquè tenen una lògica: són reequilibrants. Al final no volen posar la dona per davant, si els homes estan davant i les dones darrera en molts àmbit (per exemple laboral). Llavors les mesures que es fan de “discriminació positiva”, mal dites així, el que  pretenen és igualar les oportunitats i que a partir d’aquí que cada una arribi on ha d’arribar. Però ara no partim de zero tots. Partim de menys deu. Les mesures el que pretenen és arribar a les mateixes oportunitats que ara no són iguals, però s’ha d’explicar millor.

SD- Ara s’ha posat com molt de moda parlar de l’empoderament de les dones. És necessari aquest empoderament quan es tracta d’un tema de drogues?

GA- Si i tant!

SD- Per què?

GA- Perquè elles estan molt més estigmatitzades. Han de sentir el mateix dret a estar malament. És a dir: si utilitzen drogues recreativament, tenen el mateix dret a utilitzar drogues que té un home, tenen dret a ser tan jutjades o tan poc jutjades com que té un home. Això és empoderar: “yo tomo drogues por què me da la gana” i si estan en un procés de dependència i que se’n volen sortir, tenen dret a estar malament també, no han de sentir-se més culpables o tenen que sentir-se més miserables o que son més pitjor persones que ells. Tenen un dret a un tractament, a curar-se, etc. Aquest és l’empoderament, és sentir que tu tens dret a decidir sobre tu mateixa i que no ve determinat pels altres,. L’autoestima de les dones ve molt determinada pel que pensen els atres i està molt més construïda que la dels homes. També per educació: pel que els altres pensen de nosaltres.

Empoder-se és recuperar aquest poder de ser jo la que decideixo on vull anar independentment del que els altres diguin de mi. Tots estem sotmesos a la opinió dels altres, però això en les dones ens és una característica bastant intrínseca. El poder de tu mateix, de decisió sobre la teva vida.

SD- Hi ha alguna evidencia que pel fet de tractar el tema de l’igualtat a l’escola faci que després hi hagi més igualtat o que hi hagi aquesta falsa igualtat?

GA- Evidentment hem avançat molt, i si hem avançat molt és perquè justament s’han anat fet mesures de educació i de prevenció. El que fa que hi hagi aquesta falsa igualtat són més els mitjans de comunicació, principalment. Però si que com es fan algunes coses sembla que estigui tot resol, i clar no, s’han de fer moltes més. El problema no és que aquestes no funcionin sinó que hi ha molt poquet. És una gota en tot el mar.

SD- Ja per acabar… Centrant-nos en la feina que fas aquí on treballes, a la Fundació Salut i Comunitat (FSYC), quin es el teu paper aquí?

GA- Jo sóc la subdirectora de  l’àrea de gènere, addiccions i família i estic al càrrec dels projectes de l’atenció a les dones i la violència que són molts: serveis d’atenció ambulatoris, serveis residencials, projectes de prevenció a diferents territoris, en diferents formats i amb diferents administracions públiques, després també tenim aquesta línea específics de en treball amb drogues i gènere, el Projecte Malva. I en aquesta línia que tenim, s’ha incorporat aquest espai Ariadna que treballem amb dones que tenen doble problemàtica. L’Observatori que tenim on fem més recerca de manera més qualitativa, molt aterrat, del tema d’abús sexual en context d’oci nocturn i joves i drogues  que és el fil per on obrirem més la prevenció en drogues, prevenció de relacions abusives ja en fem. Tenim un programa que és de l’Ajuntament de Barcelona que es diu el ‘Paranys de l’amor’, que es fa als instituts de Barcelona,. També estic en els projectes de prevenció de drogues ‘En plenes facultats’, que treballem a les universitats.

SD- Has comenta el projecta Malva, podries dir que és, com s’organitza?

GA- El vam iniciar l’any 2000 i és el que ens ha portat a poder obrir aquesta línia de treball. El projecte en si mateix anava de formació professional en el tema de violència i drogues disseny de materials en aquest tema, creacions de protocol i assessorament professional. A partir d’aquí vam incorporar aquesta mirada i vam anar ampliant-la a més temes. L’espai Ariadna ha estat resultat d’aquest projecte. El fet d’incorporar un grup de treball de gènere en les comunitats terapèutique…. El fet de donar formació a estudiants també… L’observatori d’abusos sexuals també ve d’aquí… Moltes coses que han anat sortint del projecte Malva!

SD- Doncs aquí acabem! Mil gràcies per compartir el teu temps i saber amb nosaltres.  Un petó.

Utilitza l'enllaç curt per les xarxes socials:
  • Còmic

    Genial l’entrevista tot i que encara no l’he acabada. Massa interessant per llegir-la del tiron. La droga on hi ha més diferència -almenys segons hem comprobat nosaltres- entre dones i homes és el tabac. La diferència és molt superior als psicofàrmacs!

  • txotxi

    Una entrevista super interessant!

  • Jordi Bernabeu F.

    Salut!!!

  • Jordi Bernabeu F.

    Merci Txotxi!

blog comments powered by Disqus