14/3/13

Joves, cultura de l’esforç i temps de crisi

         Compartir: Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir

Deixem l’article que ens van publicar a social.cat el passat febrer.
Accedeix a la font original clicant aquí.

JrMora. Reforma del Plan Prepara para jóvenes. 17 d'agost de 2012.

Els professionals que treballem amb adolescents i joves escoltem cada veda més freqüentment discursos que reclamen i proposen recuperar la cultura de l’esforç com a camí per sortir-se’n de les dificultats actuals. Des de l’obamià “Yes, we can” -alguna cosa tipus si t’hi esforçes, pots sortir-te’nqualsevol citutadà pot ser el que es proposa- a les recurrents reclamacions en molts dels discursos nacionals de la Conselleria d’Ensenyament.

Poc impera l’autocrítica i cada vegada pequem més de ser excessivament conservadors. Esquivem la qüestió social i són frequents els missatges que ens arriben darrerament que reinvindiquen més jerarquia, culpen l’excés de permissivitat i demanen altivament recuperar el valor de l’esforç. Intervenim amb joves oferint respostes institucionals que no veuen més enllà que normes i sancions. Si bé és cert que sovint ens manquen rumbs, no oblidem que recuperar o construir discursos d’escasssa consistència ens pot provocar falses esperançes. Ningú dubta de la necessitat de l’esforç com a motor per al canvi, l’educació i l’aprenentatge però cal recuperar el valor crític associat al terme.

Ens recorda Sara Moreno (“Més cultura de l’esforç?”) que des d’una lògica social “la cultura de l’esforç es pot relacionar amb el que es coneix com a meritocràcia: reconèixer el talent, el mèrit, la motivació i l’esforç individual per sobre de la posició que s’ocupa en l’estructura social”. Un mèrit que socialment acaba associant-se als conceptes de remuneració i promoció. Barrejar conceptes com creixement, competitivitat i esforç té els seus riscos. Josep Ramoneda avisa (« La izquiera necesaria ») que “per moralitzar aquest sistema la hegemonía conservadora ha desplegat el discurs de la meritocràcia. El que la societat premia és el mèrit i obvia la posició. I el problema és que el mèrit està en funció de la posició”. Un discurs cínic perquè la nostra societat tendeix, per vici, a premiar el resultat per davant del propi esforç. I obvia la condició social vinculada a les desigualtats, utilitzant discursos facilistes al voltant del concepte de la mobilitat social. Fa temps que veiem que aquesta, metaforitzada en l’exemple de l’ascensor social, està prou estancada. En realitat, l’ascensor està espatllat -i no parat.

Qualsevol context crisi s’acompanya, consequentment, de demandes d’esforç col·lectiu. Emmascarades en les últims dos anys amb el pretext de les retallades. I que alguns ciutadans acceptem resignats tot i la flagrant promiscuïat entre poder, polítiques neoliberals i corrupció. Si se’ns proposa la cultura de l’esforç per superar l’actual crisi, recordem que aquesta no només és econòmica, sino que també sistèmica. Causada entre d’altres factors, per les ganes de pocs de conseguir-ho tot. Ara que el sistema ha petat, pot resultar cínic apel·lar a l’esforç col·lectiu per recuperar les destrosses que ningú volia veure mentre la bombolla de l’opulència anava creixent. Mentre esperem amb ansietat una porta de sortida a les dificultats actuals, no perdem la capactiat crítica davant un nou i esperat cicle de bonança. És per això que, situant-nos en el camp de la intervenció social, proposo tres reflexions:

En primer lloc, té sentit parlar d’esforç sempre i quan reconeguem i explicitem que les actuals desigualtats socials i educatives i l’origen social van més enllà que qualsevol al·legat a favor les capactitats individuals. És evident que l’èxit no només és una condició ni individual ni biològica. Va molt lligat a les condicions socials de vida. El mateix sistema reprodueix les desigualtats i evita la seva responsabilitat apelant a l’individualisme. Té sentit parlar d’esforç, alhora que lligar-ho amb el binomi privilegiats i desafavorits. Pocs xavals són els afortunats que, tot i tenir-ho tot en contra, acaben superant les dificultats i triomfant segons els paràmetres establerts. Jaume Funes (“Ètica, ensenyament i aprenentage”) ens avisava pocs dies enrere en una de les seves conferències que “el problema no és ser pobre, es donar per suposat que passa perquè un li ha tocat ser-ho”. Evidenciant afirmacions actuals amb poc criticisme al darrere.

Sempre hi ha sectors més afavorits que els altres. Les retallades en educació, sanitat, les retirades i restriccions dels subsidis, ajudes i beques, alhora que l’escassetat d’ajuts socials i la pujada de taxes i d’impostos augmenten de manera directa aquestes desigualtats. Els autors de l’últim estudi de la Fundació Jaume Bofill (“Crisi, trajectòries socials i educació”) ens alerten que “l’ascensor social funciona, però no arriba als extrems superior i inferior (…) Els nens pobres tenen catorze vegades més probabilitats de no cursar estudis postobligatoris que la resta”. En un món tremendament desigual, no té el mateix valor esforçar-se en funció de quina sigui la nostra posició social. Per a més depressió, posterioment, afirmen: “Aquest increment de les desigualtats costarà molt de pal·liar i superar un cop sortits de la crisi i ressituats ja del tot en el mapa de la globalització. Però costarà molt més si ara es deseinverteix en educació, ciència i innovació, autèntics conductors (drivers) de la recuperació econòmica”.

En segon lloc, no oblidem que certs discursos que proposen esforçar-se poden acabar, contraproduentment a la idea inicial, provocant fustració. L’últim informe de l’Observatori Català sobre la Joventut ens exposa una taxa d’atur juvenil que s’ha més que duplicat (38,4% en l’EPA del 4t trimestre de 2012), una proporció de joves que estudien que ha augmentat un 10,4% i una taxa d’emancipació que ha disminuït del 37% al 25,8% en els últims quatre anys. L’actual moment de manca d’oportunitats laborals i de sortides professionals per a una bona part de joves afecta, sobretot, aquells estudants qualificats que no troben una feina lligada al seu nivell de formació i les persones que, durant la bombolla, deixaren els estudis per treballar, però que ara es troben sense condició acadèmica que els permeti entrar en la difícil cursa per una feina. Expulsats i rebutjats per la pròpia dinàmica del mercat de treball.

En èpoques de dificultats reals hem vist els resultats de la bombolla de  la hiperprotecció. Fa anys que domina un discurs excessivament proteccionista. Infants, adol·lescents  i joves que hem tractat com a vertaders tresors i sobre els que hem vetllat perquè no els hagi faltat res. Mentre hem viscut en l’abundància hem exagerat la seguretat, no necessàriament material, deixant de banda algunes qüestions per debatre i pensar: no estàvem frenant la seva capacitat d’autonomia, dificultant l’assumpció progressiva de responsabilitats, o fent de qualsevol risc un problema? Ara que ha petat la bombolla, potser que apostem per un discurs més autocrític. No valen els discursos retrògrads. Sobretot aquells que ens recorden que el passat educava millor. I que disposàvem de més -i millors- valors.

En una societat que es mou constantment en el doble vincle Joves sense futur. Futur sense joves! es poden generar respostes desadaptives quan l’eqüació expectatives de vida-resultats no té sentit. Les comprensibles i sanes manifestacions juvenils són una reinvindicació per a la reinvindicació dels seus drets, una mostra de la seva frustració cap al sistema adult i una resposta davant d’un contracte social que ha acabat sent un engany. I més en un Estat que no té per cal·lefacció a les escoles o desmantela serveis públics bàsics però en canvi inverteix ingents quantiats d’euros en circuits urbans de Fòrmula 1, macroprojectes del joc, o regals a polítics de dubtosa procedència absolts de responsabilitat en la seva adquisició.

L’última reflexió té una vocació clarament educativa: l’esforç ha d’anar lligat, impepinablement, a dues gran variables: motivacions i expectatives. Ningú s’esforça perquè un altre ho imposi. La dinàmica de l’esforç implica trobar-li sentit a allò que un pretén assolir. Ens recorda novament i constant en Jaume Funes que l’esforç no només és una resposta individual, sinó que es tracta d’una dinàmica compartida. De participació i « implicació activa » d’ambdós costats: qui proposa i qui accepta.

L’acció educativa amb adolescents i joves ha de partir amb algunes prèvies irrenunciables: (1) No només s’esforçaran perquè algun adult els ho imposi. (2) Calen objectius clars, motivadors i certament il•lusionants perquè ens justifiquin el seu propi esforç. (3) Valorar si estem assolint ascendència educativa, és a dir, la nostra capacitat per influir amb sensatesa en les seves vides. (4) I proposar quelcom més connectat entre les nostres pretensions i les seves expectatives.

Fonts utilitzades i recomanades:

  1. Irene Rigau reclama la cultura de l’esforç en la inauguració del nou espai de l’escola Sant Genís i Santa Agnès de Taradell. Departament d’Ensenyament. Generalitat de Catalunya 21/04/12. http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/AppJava/notapremsavw/detall.do?id=146047&idioma=0&departament=4&canal=5
  2. Més cultura de l’esforç? Diari ARA. 29/05/12. http://www.ara.cat/premium/opinio/Mes-cultura-lesforc_0_709129084.html
  3. La Izquiera necesaria. Josep Ramoneda. RBA. 2012. http://www.sellorba.com/la-izquierda-necesaria_josep-ramoneda_libro-ONFI520-es.html
  4. Ètica, ensenyament i aprenentatge. Conferència de Jaume Funes al Cicle de debats de Rosa Sensat. Jaume Funes. 22/01/2013. http://www.edubcn.cat/ca/agenda/detall?44909
  5. Situació laboral de les persones joves a Catalunya 4t trimestre de 2012. Informe elaborat a partir de les darreres dades de l’Enquesta de Població Activa. Observatori Català de la Joventut. http://www20.gencat.cat/docs/Joventut/E-Joventut/Recursos/Tipus%20de%20recurs/Documentacio/Arxiu/Document/Informe_EPA_12_4rt_trimestre.pdf
  6. Crisi, trajectòries socials i educació. Anàlisi longitudinal del PAD (2003-2009). Xavier Martínez i Antonio Marín. Fundació Jaume bofill. Desembre de 2012. http://www.fbofill.cat/index.php?codmenu=11&publicacio=564&submenu=false
  7. Llibres com a còctels molotov. Jordi Bernabeu. La Vanguardia Digital. 21/02/2012. http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/llibres-com-a-coctels-molotov%E2%80%A6/
  8. El Codi Penal dóna poder però no autoritat. Jaume Funes. ARA. 29/10/2011. http://jaumefunes.com/system/files/ara%2023.pdf

Imatge: Vinyeta de Jr Mora publicada a Lainformacion.com el 17 d’agost de 2012.

Utilitza l'enllaç curt per les xarxes socials:
blog comments powered by Disqus