1/6/11

Les preguntes de la revolució

         Compartir: Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir

Article d’opinió de Jaume Funes
Font: Diari Ara. 28 de maig de 2011.

Una reflexió d’en Jaume Funes sobre l’adolescència, els moviments actuals d’indignació i algunes propostes per a la intervenció i reflexió educativa.

 

Quan aquesta columna es publiqui les mobilitzacions que ha omplert una part singular de les nostres places estaran ja en una altre dimensió de contestació social. Igualment, el resultat de les eleccions haurà produït interpretacions i aritmètiques per a tots els gustos. No faré aquí cap anàlisi ni reflexió sobre el que succeeix a les nostres societats quan es superen els límits tolerables d’irracionalitat. A d’altres espais, com a http://jaumefunes.wordpress.com , ja ho he fet i hem tingut opinadors de tots els gustos. La meva pretensió és una altra: com sempre, posar en relació una realitat del moment amb els adolescents. Avui, parlar del nois i noies i la “nova revolució”.

Quan les mares i els pares d’adolescents s’interroguen, plens d’incerteses, pel futur dels seus fills i filles tenen la sensació de que, a la nova etapa vital, s’estan espatllant. Com acabarà? es farà delinqüent, drogoaddicte,..? Han desaparegut les seguretats i bondats de la infantesa i, ara, poca cosa sembla garantida. Periòdicament, algun d’aquests interrogants ve a formular-se així: es farà okupa? Amb aquesta o d’altres etiquetes venen a expressar la seva inquietud per que el recorregut vital del seu nou jove acabi passant per itineraris de contestació social. Senten que està bé una mica de solidaritat però no poden tolerar “radikalitats”. La setmana passada, potser van comprovar que la demanda de sortir a la nit va ser per anar-se al campament de la plaça Catalunya de Barcelona.

De totes les complexitats educatives de l’adolescència la més feixuga és la de l’educació en valors, la d’educar per a que siguin persones que viuen en companyia d’altres. Tot bon adolescent fa preguntes impertinents per a les que les persones adultes no tenen respostes pertinents. Entre les noves habilitats intel·lectuals adquirides està el pensament crític. Amb l’autonomia adquirida reclamen pensar per si mateixos. Una mirada com la seva, no contaminada ni especialment depenent, sobre el nostre món adult pot ser demolidora. D’un adolescent em podem esperar dues actituds: que senti i digui que el món és una merda; que passi de tot, aprofiti aquest món i es dediqui a consumir. Durant uns anys, un percentatge important dels nois i noies es situarà en la primera posició. La majoria expressarà de forma diversa la seva disconformitat i formularà, si és preguntat, veritables esmenes a la totalitat.

Interrogants demolidors

Provin a intentar respondre a un adolescent algunes de les següents preguntes: Per què la fortuna del món està concentrada en unes poques mans i els pobres són la immensa majoria?; Una escola val menys que un míssil però, per què es gasten els nostres diners en armes?; Nosaltres veiem la vida i la societat d’una manera diferent però, per què es fa sempre el que vol la gent gran?; Per què us carregueu el nostre planeta, el nostre futur, fent negocis? ; Per què els vots de totes les persones no valen igual?; A un jove que roba el fiquen a la presó però, per què no es fa el mateix amb els polítiques i banquers que roben molt més? No cal seguir amb la llista interminable d’interrogants per que el nostre problema no seran les respostes sinó com reflecteixen el nostre grau de conformitat amb aquest estat de coses. No tindran prou amb que els hi donem la raó. Sempre preguntaran més i, especialment, ens faran sentir malament per la nostra submissió contra el seu desig il·lusionat per fer alguna cosa radical i canviar aquesta realitat. Serà aquí quan sorgirà el nostre dolorós interrogant: què és millor, que es faci antisistema o que li doni a la litrona cada dissabte? No val contestar-se que les dues coses però amb moderació. Aquest concepte no existeix a l’adolescència i, llevat d’anulacions educatives prèvies, quan es fiquen es fiquen “a sac”. Tan poc val pensar que les reves contestacions socials són com les nostres quan eren hippies i esperar a que el temps tot ho curi. Si parlem amb ells i elles, haurem d’acceptar que tenen raó, ajudar-los en tot cas a que pensin amb més complexitat, a que considerin altres interessos respectables, deixar-se il·lusionar una miqueta per la possibilitat d’altres mons que ells i elles imaginen. Desitjar amb ells un futur de més humanitat.

Tags de l'article:

Etiquetes: , , , , , , ,
Utilitza l'enllaç curt per les xarxes socials:
blog comments powered by Disqus