28/11/17

Parlem, també, de violències sexistes!

         Compartir: Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir

La setmana passada, coincidint amb la setmana del 25N, dia internacional contra la violència vers les dones, vam fer balanç d’aquelles qüestions relacionades amb la intervenció en oci nocturn, al PuntG, aquest estiu. Teniu les dades a l’anterior entrada, però avui us deixem amb un article que vam publicar al diari el 9nou i una entrevista al programa Busquem respostes de VOtv, repassant algunes coses que podem fer a nivell local per combatre les agressions sexistes, aprofitant que el tema està a l’ordre del dia, un cop mes, a propòsit del desafortunadíssim procés que li està tocant viure a la noia que va ser agredida sexualment pel grup que s’autoanomena la manada.


La setmana passada commemoràvem  les assassinades –i les agredides- per violència sexista, però aquesta batalla l’hem de lliurar cada dia. Nosaltres, seguim i seguirem compromesos amb la lluita, i per aquest motiu ens agrada compartir el debat fora de la feina, al territori.


Article de la Laia Porta

Font: El 9nou, 24 de novembre de 2017

Veure l’article original.


Que la por canviï de bàndol


Que succeeixin agressions sexistes als nostres carrers, a les nostres cases i a les nostres vides ens involucra a totes, i a tots. La història de La Manada, tal com s’autoanomenaven els cinc homes acusats de violar en grup una noia de 18 anys als Sanfermines de 2016, ens recorda que seguim en un univers patriarcal que, a través de la cultura de la violació, no ha deixat de reafirmar els privilegis d’allò masculí. Una història que ens recorda la necessitat de romandre als nostres llocs naturals, que ens alerta que transgredir aquella fina línea d’accés als nostres drets ens comportarà dolor, sanció i estigma.

Si parlem de justícia, haurem d’acceptar que el mètode es basa en l’obtenció de proves a qualsevol preu, per sobre del benestar de la persona agredida. Que, a més, seran interpretades per l’hermenèutica judicial masculinitzada, a qui molt poc li interessen els gèneres, els dolors, les cures i, paradoxalment (o no), la justícia. Que encara sospita que sobreviure a la violència i esforçar-se a sobreposar-se et converteix en dona de moral dubtosa, probablement, culpable, evocant tot el pes de la moralitat cristiana. Les agressions sexistes són l’únic delicte en què la persona agredida ha de demostrar que no només l’altre és culpable, sinó que ella és innocent. Innocent d’incitar la pulsió indomable de la sexualitat masculina. Innocent de llibertinatge. Innocent perquè va tancar prou les cames.

Si entrem en les dades, segons els Mossos, el 2016 es van denunciar 743 agressions sexuals –el que vol dir, de mitjana, més de dos al dia– i 1.099 abusos sexuals –més de tres al dia. Les primeres inclouen l’ús de la força, o l’amenaça de fer-la servir. I tot plegat encara que només una petitíssima quantitat de les agressions es denuncien. Les dades amb les quals treballa la delegació del Govern de Violència de Gènere són encara més alarmants: 120.600  agressions sexuals l’any a Espanya. Això implica que la impunitat arribaria fins al 99% dels casos. El Ministeri de l’Interior afirma que, de les més de 1.000 violacions que registra anualment, el 95% succeeixen en espais d’oci nocturn.

A Granollers, concretament, aquest últim estiu, al Punt G –confio que sapigueu a què em refereixo– vam parlar amb fins a 58 persones que havien patit violències masclistes de tot tipus en les festes, en les entitats, en la parella, entre amics. Però davant de tot això, en l’àmbit local què podem fer-hi? Programar festes majors amb perspectiva de gènere: formar-nos col·lectivament tot l’any; il·luminar els carrers i empaperar-los de cartelleria que amenaci  qualsevol actitud masclista; convocar grups que ensenyin que elles bufen igual de fort la trompeta i que la seva veu també omple la comarca; cooperar amb les entitats que munten barres i actes i que en saben molt, de festa i de persones. Que tothom s’arromangui i tothom sigui ulls i mans. Parlem de violència juntament amb consum de drogues i sexualitat. I tot això, adobem-ho amb ajuntaments que volen canviar les seves viles, i generen punts d’atenció per millorar la festa –des de la festa mateix–, que s’atreveixen a atendre problemes, a recollir dades, a ser referents disponibles si hi ha un problema, però es minimitzin amb l’entorn. Cal una cooperació inèdita entre les persones organitzades (o no) que criden als carrers i les institucions públiques. Cal fusionar la capacitat de contagi, la il·lusió i la força de les lluites socials i feministes amb el poder i el capital dels ajuntaments.

Ara, estem posant el focus que no hi hagin agressions a les festes majors. Tant de bo! Però és que ja hem de treballar perquè el 2025 aconseguim que les dones de totes les nacionalitats, les de diversitat funcional i les que transiten de gènere siguin part im-pres-cin-di-ble de la festa de la qual voldrem sentir-nos orgulloses. Tant de bo que aviat puguem deixar de parlar de la mida de les faldilles que dúiem o de les cerveses que vam beure’ns. Perquè, siguem realistes: si jo vaig despullada pel carrer, i em viola, la culpa és seva; si jo accedeixo a petonejar un noi, i em violen entre cinc, la culpa és seva; si les dones, si les minories, continuen sent menystingudes, violades o assassinades i la societat, els mitjans de comunicació, la justícia o les campanyes de prevenció ho admeten, els culpables són tots aquells que no s’esforcen en revertir-ho.


Per veure l’entrevista cliqueu sobre la imatge:

Font: VOtv, Busquem respostes. 23 de novembre de 2017

Font: VOtv, Busquem respostes. 23 de novembre de 2017

Utilitza l'enllaç curt per les xarxes socials:
blog comments powered by Disqus