15/6/11

Pateixen, fan patir i es compliquen la vida

         Compartir: Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir

Article de Jaume Funes
Font: Diari Ara. 12 de juny de 2011.
Descarrega’t l’article original clicant aquí.

De tant en tant haig de fer un forat a les meves tasques professionals per ocupar-me de famílies que pateixen amb els seus fills adolescents.

En molts casos solen ser problemes que podríem anomenar de “mala digestió” de les seves adolescències i s’imposa una certa dosi de relaxació postprandial dilatada en el temps. Però, en d’altres, són situacions complicades en que el fill o la filla creen i viuen veritables problemes, pateixen i fan patir uns i altres. Les tensions i dificultats mútues tenen entitat, l’alarma sobre el que pot passar en el futur o sobre un present de destrucció són reals. Es fiquen en multiplicitat de situacions conflictives, els pares no poden més, els i elles sembla que necessiten ajuda però no sembla que estiguin disposats a rebre’n.

Malgrat que en aquesta columna quasi sempre parlem dels adolescents que no tenen altre problema que ser adolescents entre adults carrosses, els altres, els que viuen en situacions generadores de patiment, també existeixen. De fet, el que hauríem de dir és que, en un moment o altre, tot adolescent viu situacions d’intens malestar, que acabarà gestionant en positiu, tot i que en quedaran marques significatives a les seves vides. Tanmateix, en un petit grup, el que succeeix, el que fan i les tensions que l’envolten sembla que superen el que uns i altres poden suportar. Són adolescents bronques, que passen dels seus pares, que s’arrisquen fins a l’extrem, que ho deixen tot, res sembla contenir-los. També són adolescents que no es fiquen en ningú, que no creen problemes de confrontació però van endinsant-se en el seu món, patint, en desacord total amb si mateixos i amb els que l’envolten. També són adolescents a qui el seu malestar intens els porta a complicar-se la vida de diverses maneres.

Escric aquesta columna just després de rebre la trucada d’una terapeuta que atén a un noi en un centre tancat on l’ha enviat un jutge a partir d’una denuncia paterna. Un noi amb el que durant dos llargs anys he fet un cert acompanyament terapèutic de la seva adolescència, de formes molt diverses, fins i tot des del “facebook”. Escric tenint present la dificultat no només de saber què es pot fer quan un adolescent està en una d’aquests situacions, sinó la dificultat de trobar ajudes i recursos i que aquests siguin adequats. Tornarem al tema en algun altre moment, especialment per compartir amb el lector la incertesa de saber per què es compliquen la vida d’aquestes maneres.

Ara, però, m’agradaria destacar tres aspectes molt diferents de les respostes a les adolescències complicades. En primer lloc, convé no caure en l’obsessió pel diagnòstic. Malgrat els discursos biologicistes i etiquetadors dominants no necessiten ser classificats. En molt pocs casos ajuda definir-los diagnòsticament, amb una etiqueta de manual de salut mental. Part d’allò que els passa és que han emmalaltit d’adolescència i que en les seves vides adolescents ha esclatat un passat complex i un present desbordant. Necessitem conèixer les claus del que viuen, les fonts de malestar, els desajustos. Després, haurem de ser conscients que el conjunt de sistemes d’atenció, de salut i socials, no estan pensats per adolescents i que les administracions en general no se’n preocupen singularment d’ells. Haurem de trucar moltes portes per a trobar ajuda i no sempre les respostes seran les adequades. Soc psicòleg, però se perfectament que tot adolescent raonable passa d’anar a psicòlegs, malgrat que l’hi obliguin, i és per això que sempre acabo fent el que anomeno “psicoteràpia de bar” en llocs molt diferents del meu despatx. Finalment, en mig de les desesperacions, sense oblidar que a l’adolescència tot dura un llarg temps, hem de comprendre que per ajudar-los calen tres coses: una persona adulta amb la que se sentin pròxims, en qui puguin confiar, disposada a ajudar-los quan sentin el seu malestar i demanin, quasi sempre indirectament, ajuda; algun lloc, algun espai d’encontre i activitat definit i percebut com a adolescent per poder trobar-se amb ells; un grup familiar que aguanti la seva adolescència molt més enllà del que s’esperaven.

Tags de l'article:

Etiquetes: , , , , , , ,
Utilitza l'enllaç curt per les xarxes socials:
  • http://www.facebook.com/jordibernabeufarrus Jordi Bernabeu Farrús

    “En primer lloc, convé no caure en l’obsessió pel diagnòstic. Malgrat els
    discursos biologicistes i etiquetadors dominants no necessiten ser
    classificats. En molt pocs casos ajuda definir-los diagnòsticament, amb
    una etiqueta de manual de salut mental.”

    Lamentablement, una pràctica molt frequent…

blog comments powered by Disqus