5/6/12

(Re)pensem el consum de drogues: quines propostes per a quina prevenció?

         Compartir: Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir

Article que en van publicar al Social.cat (Abril de 2012)
Jordi Bernabeu Farrús – SobreDrogues.net
Accedeix a l’article original clicant aquí

¿Conviure amb les drogues o impedir el seu consum? És la música de fons que tant confronta a diferents sectors professionals, generant certa desorientació en tots els estaments implicats en la seva prevenció. És cert que la prevenció no és una ciència exacta pel que serà impossible demostrar la seva evidència científica i validar els resultats. Per molt ímpetu o interessos de diferents comitès científics que pretenguin elevar-la a tal nivell. Això no ha de ser un obstacle per entendre-la com una estratègia o metodologia d’intervenció seriosa, protocolaritzada, i de rigor tècnic. 

Més enllà de l’evidència, prevenir consisteix a aplicar, amb més o menys encert, estratègies i intervencions per treballar amb ciutadans perquè aquests siguin, per aquest ordre (1) lliures per decidir, (2) sensats per valorar, (3) coneixedors dels riscos i problemes per poder-los evitar. El que si que és evident és que el nostre posicionament pel que fa a com intervenim en el consum de drogues no és neutre. Persegueix el canvi i la transformació social. Pel que les nostres accions tenen conseqüències. Deixem clar doncs quins seran els principis que dotaran de contingut teòric i subjectiu a la nostra intervenció. 

Reconeguem que les polítiques de prevenció universals són ineficaçes i, fins i tot, poden arribar a ser contraproduents, generant més problemes que solucions. I que, prioritàriament, hem de treballar estratègies de prevenció específica, selectiva i indicada. És a dir, atendre a aquells col·lectius que estan en una situació de major vulnerabilitat. Plantegem observar les drogues de manera diferent a com ho hem fet tradicionalment: partir de pensaments i idees positives (la majoria s’absté, consumeix controlada i moderadament) sense anticipar problemes ni prejudicis. És per això que ens qüestionem algunes idees perquè les debatim:

· La majoria de problemes de consum jove i adolescent de drogues són conseqüència de disfuncions familiars, relacionals i socials, o de malestars personals. Pot ser que les drogues acabin emmascarant aquest problema de fons?

· No tots els usos adolescents de drogues adolescents tenen el mateix nivell de risc i problemàtica. Per tant, quins prioritzem?

· Els consums problemàtics solen ser el resultats d’uns hàbits de consum lligats a uns estils de vida (o pràctiques de relació social). Té sentit només una intervenció específica en drogues?

· Existeixen riscos molt més importants que l’addicció i el perjudici per la salut. Tot i que sovint parlem de salut, no té més sentit centrar-se en les conductes associades bàsicament (què fem sota els efectes de les drogues, a quins riscos ens exposem i quines problemàtiques tenim)? 

· Professionalment necessitem etiquetar per justificar els nostres diagnòstics. I una vegada fets aquests, què?

Hem d’entendre que prevenir és un procés continu, no basat en activitats aïllades. Treballat des de diferents àmbits i enfocaments. Evitant les intervencions que apareixen i desapareixen. Sense tractar-se d’una intervenció rígida. El “dia a dia” i la pròpia dinàmica de treball pot provocar canvis de rumb i plantejaments diferents als inicialment establerts. Pel que hem de tenir capacitat de (1) sensatesa -apel·lar al sentit comú- i (2) flexibilitat, o capacitat de modificar segons la realitat, amb capacitat d’adaptació. 

Encara que hi hagi la figura de referents en la intervenció en drogues, la proposta és mantenir equips de treball. Cal que tinguem present: la integració institucional, la coordinació de recursos i l’elaboració d’un mapa de necessitats comú i compartit.

Fem especial èmfasi en la població jove i adolescent, bàsicament perquè els primers consums s’instauren en aquests cicles d’edat. És l’etapa de la construcció crítica de la pròpia identitat i té un valor educatiu importantíssim. S’assimilen i es coneixen moltes pautes i normes de funcionament socials: cap a un mateix i l’entorn. A més, ens permet incloure a bona part de la comunitat, formalitzant la seva vessant socialitzadora i educativa: famílies, centres educatius i altres agents comunitaris. 

No podem deixar al marge noves relacions de comunicació i relació. Alhora que potencials canals d’intervenció. Tot el que s’entén per internet 2.0 -xarxes socials, bàsicament- ha esdevingut una revolució pel que fa a noves pràctiques de relació, comunicació, recerca i producció d’informació, alhora que gestió de la nostra identitat i quotidianitat. Els usos adolescents i joves han esset, inicialment, el paradigma d’ús d’aquesta nova realitat, tot i que cada vegada més s’han universalitzat pel que fa a qualsevol grup d’edat i col·lectiu. Com a treballadors en l’àmbit de l’atenció social se’ns obre tot un nou món d’intervenció. I és evident que es necessita una reflexió seriosa i un posicionament consensuat. Retrobem de nou -afortunadament- paraules tan nostrades com treball cooperatiu, participació, horitzontalitat, etc. Tot i que en un sentit diferent al que probablement estem acostumats a treballar (amb els corresponents matisos a fer). Avançarem a mesura que experimentem i participem d’aquest entorn. I gairebé segur que, a diferència d’altres fenòmens que ens ha tocat abordar, no té sentit plantejar posicions resistencialistes, que no acrítiques.

La reducció de riscos i danys ha de ser el punt de partida de qualsevol intervenció. O dit d’una altra manera: els projectes de prevenció no poden tenir com a primer i únic objectiu l’abstinència. Cal allunyar-nos posicionaments paternalistes i postures neutres. El tema drogues és prou seriós per ser tractat de manera adulta i des de la responsabilització. L’experiència amb drogues, sobretot amb consumidors, ens ha ensenyat que els típics discursos antidrogues no arriben als joves ni els són útils. Eel nostre posicionament no està renyit amb respectar la llibertat de cadascú per fer i decidir. Hem adaptar les intervencions a les realitats i necessitats pròpies d’aquells a qui ens dirigim. Parlant un llenguatge proper, establint línies d’actuació diferents en funció quin consum o quina postura es té cap a les drogues. Partint de la realitat pròpia d’aquells a qui ens dirigim i no de la nostra. 

Encara que puguem o vulguem intuir les conseqüències a mitjà o llarg termini, treballarem des de situacions quotidianes vinculades a aquest. Deixar-se portar per la sensació d’urgència no sol presentar resultats favorables. Ens centrarem en les substàncies més properes o instaurades. Començarem per treballar el més proper per després poder traspassar a substàncies i realitats futures o llunyanes. O el que és el mateix: per poder treballar substàncies llunyanes necessari haver prioritzat les properes (per exemple, en el treball amb adolescents, joves parlem bàsicament d’alcohol i porros).

El tema drogues permetrà treballar aspectes que van molt més enllà dels efectes de les substàncies i les addiccions. Entenem la prevenció en el consum de drogues com un mitjà i no com una fi per atendre altres aspectes: la responsabilització, el respecte, l’acceptació de límits, la prudència… Fomentarem una actitud de prudència. Sobretot es treballaran actituds que després poden ser útils per a altres coses de la vida. I potenciarem una postura crítica vers tot allò que col·loca però alhora descol·loca (consumisme, publicitat …). 

Tot plegat ha de permetre’ns treballar diferents eixos d’intervenció des d’un mateix col·lectiu: (1) Individual: oferint serveis d’atenció personalitzada; (2) en grup: incidint en tot el col · lectiu; (3) comunitari: sensibilitzant i fomentant cohesió i participació.

Probablement els resultats de la intervenció són difícils d’avaluar a curt termini. Tot i això: especial èmfasi en la revisió i avaluació. Pel que revisar, i si es pot -en la mesura de les possibilitats- avaluar totes les intervencions. Establint els indicadors i instruments d’avaluació. És aquí on tenim dos grans handicaps: poca evidència científica i dificultats d’avaluació. 

Però hi ha bones pràctiques que deixen entreveure que una bona feina evitarà molts problemes en un futur… I totes elles solen estar emmarcades en plans comunitaris de prevenció, pel que no són activitats aïllades.

Utilitza l'enllaç curt per les xarxes socials:
blog comments powered by Disqus