4/6/12

Sobre la nova Llei de Seguretat Ciutadana i la seva repercussió en els usuaris de cannabis

         Compartir: Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir

  • Complet article  de la Comissió de Polítiques de Drogues del 15M analitzant l’esborrany de la futura llei i com aquesta afectarà als consumidors més joves i pot saturar inútilment els serveis de tractament.

El passat 21 de maig de 2012, el diari ABC es feia ressò, en l’edició digital del seu diari, de l’esborrany de la nova Llei Orgànica de Seguretat Ciutadana. El paquet de modificacions que es va presentar representa un pas més en la desarticulació de les restes del que un dia es va presumir: l’Estat del benestar.

El Partit Popular, amb notable autoritarisme, pretén disparar un dispositiu legislatiu-pedagògic que concebi al conjunt de la població-no només a joves o “indignats” – com escolars perpetus d’uns determinats valors abstractes de ciutadania, civilitat o comportament públic.

Ens trobem davant l’actualització d’una iniciativa institucional que, apel·lant a valors grandiloqüents i alhora irrebatibles -pau, seguretat, tolerància- pretén generar un autèntic entorn intimidatori, exercici de repressió preventiva contra sectors incòmodes de la població. Al seu torn, aquest tipus de reglamentacions serveixen per assetjar a formes de dissidència política o cultural que s’atreveixen a desmentir o desacatar el normal fluir d’una vida pública declarada per decret amable i desproblematizada.

El consum es considerarà com a falta greu .

Les lleis de seguretat ciutadana assignen a la vigilància i a l’actuació policial la tasca d’aconseguir el que les seves invocacions rituals -campanyes publicitàries, educació en valors, dies mundials de- no aconsegueixen: disciplinar aquest exterior urbà en el qual ni ha estat possible mantenir a ratlla les expressions de desafecte i ingovernabilitat, ni ha aconseguit dissimular l’escàndol d’una creixent fractura social.

L’anunci del Ministeri de l’Interior va tenir una àmplia repercussió en els mitjans de comunicació amb relació a la possibilitat que “l’ús públic i indegut de caputxes, escafandres, cascos o qualsevol altre tipus de peça o objecte que cobreixi la cara per complet” pugui ser multat amb fins a 30.000 euros de multa. La mateixa quantia podrà ser imposada a aquelles persones que facin “botellons” no autoritzats en l’espai públic.
Aquest escrit de la Comissió Polítiques de Drogues i Sostenibilitat vol reflexionar sobre una altra part de l’anunci que va quedar totalment fóra de l’atenció mediàtica. Una decisió que té unes implicacions dramàtiques per a les persones consumidores de drogues en general i de cànnabis en particular i especialment per als joves -els més desprotegits.

En l’esborrany de la nova Llei de Seguretat ciutadana, segons el diari ABC, és “considerada falta« greu »el consum o tinença il · lícita, encara que no sigui destinada al tràfic, de substàncies estupefaents, psicotròpiques o drogues en llocs, vies, establiments otransports públics, així com l’abandonament dels estris o instruments utilitzats al respecte en els esmentats escenaris “.
A més, segons ABC, es preveu “ampliar el termini de prescripció de les infraccions, d’acord amb la seva gravetat. L’objectiu és evitar la caducitat dels expedients sancionadors “. El preu que cal pagar per una falta “greu” oscil · la dels 3.000 als 30.000 euros.

Proposta punitiva i amb caire recaptatori

Interior pretén aconseguir amb l’elevació de les sancions «més dissuasió» contra l’alteració de l’ordre públic. Però el que aquí identifiquem és una proposta punitiva i amb ànim descaradament recaptatori que, més que solucionar problemes i com és habitual en la lògica prohibicionista, els multiplica exponencialment.

A Espanya, segons l ‘”Informe 2009 de l’Observatori espanyol sobre drogues. Situació i tendències dels problemes de drogues a Espanya “, el 2007 el 27,3% de la població espanyola d’entre 15 i 64 anys havia provat el cànnabis alguna vegada a la vida, el 10,1% l’havia consumit en l’últim any, el 7,2% l’últim mes, i el 1,5% ho feia diàriament. És a dir, més de 3 milions d’espanyols usen cànnabis almenys una vegada al mes i més de 700.000 ho fan diàriament.

Per posar algunes xifres comparatives amb activitats que també suposen un risc per a la salut, a Espanya hi ha uns 2 milions d’esquiadors. L’esquí és una pràctica de risc en la qual existeix una alta probabilitat de patir accidents. De fet, com a conseqüència de patir un accident d’esquí, cada any moren unes 5 persones a Espanya.
No obstant això, els esquiadors espanyols -que són molts menys que els usuaris de cannabis-s’exposen molt menys als seus riscos (és rar qui pot permetre esquiar tots els mesos de l’any, encara que sigui només una vegada) i les conseqüències de la seva conducta són , per contra, molt més greus per a la salut que la pràctica de fumar cànnabis (mai ha mort ningú per consumir cànnabis).

Però ningú es planteja sancionar si se’ls intercepta amb material esportiu al carrer per així protegir la seva salut. A més els espais on es practica aquesta activitat de risc no només estan regulats, sinó que fins i tot es permet l’accés a aquests, així com la seva pràctica, a menors d’edat.Ens fem la pregunta:

“No és això una mostra clara que davant una suposada conducta de risc, és molt millor un acostament educatiu que un punitiu?”

La resposta és evident: és igual, les polítiques socials en general i les de drogues en particular no es basen en l’evidència científica o en el respecte dels drets de les persones que trien lliurement i per si mateixes involucrar-se en una determinada activitat, sinó en una ideologia-quan no en una hipòcrita moral-interessada en segregar, perseguir i castigar.
Però no el que és un problema, sinó el que és molèstia, el que és incòmode o el que fa florir les pròpies contradiccions dels qui, amb la suposada missió de servir i representar la totalitat de la ciutadania, acaben situant a alguns sectors de els mateixos en estats encoberts d’excepció i fins i tot de lloc.

Quines són les repercussions objectives del consum de cànnabis sobre la salut?

Si es pren com a indicador un consum problemàtic i que com a tal es deriva una petició de tractament, ens trobem que, per al’any 2007, hi va haver 5.733 admissions a tractament per abús o dependència de cànnabis, de les quals la majoria (4.619) eren primeres admissions.
Si comparem aquestes xifres amb les derivades del consum d’altres drogues, ens trobem que el percentatge de primeres admissions per cànnabis és d’un 80,5% del total d’admissions mentre que per, per exemple, les primeres admissions per abús o dependència de cocaïna és d’aproximadament un 60,5% del total. Les xifres de major consum de cànnabis se situen a més en les franges d’edat dels 15-24 anys, amb una edat mitjana d’inici de 18 anys, edat mitjana d’inici que s’ha mantingut constant des de 1997 fins a l’actualitat.

Al grup situat a la franja dels 14-25 anys el segueix en nombre de consumidors el situat a la franja dels 25-34 anys, per després d’aquesta edat, els consums van disminuint gradualment fins a gairebé desaparèixer. Això és un indicador evident de que els consums de drogues simplement desapareixen amb el pas del temps, la maduració de la persona i l’assumpció de responsabilitats. Però pot resultar preocupant que sigui precisament aquesta franja d’edat, la més jove, la que més s’exposa a l’ús de cannabis.

En l ‘estudi en col · laboració entre la Delegació del Govern per al Pla Nacional sobre Drogues i l’Observatori Europeu de les Drogues i les Toxicomanies titulat “Consum problemàtic de cànnabis en estudiants espanyols de 14-18 anys: validació d’escales“, precisament s’abordava aquest problema. Per exemple, quan es va administrar una de les escales més habituals a nivell internacional per avaluar abús de cannabis (la Cannabis Abuse Screening Test, o CAST) a una població de 3.564 adolescents d’entre 14 i 18 anys, es va trobar que, segons paraules textuals l’informe: “Si es classifiquen els adolescents de la submostra segons la seva puntuació en l’escala [de 0 a 6] s’observa que 93,2% s’enquadraven en la categoria cap risc d’abús de Cànnabis (0-1 punt) ” , 6,0% el “baix risc d’abús de Cànnabis (2-3 punts)”, i 0,9% en “alt risc d’abús de Cànnabis (4 punts i més)” “.

D’altra banda, en l’esmentat informe no es van poder determinar les conseqüències sanitàries en aquesta mínima submostra de població adolescent amb abús de cannabis. Finalment, en relació a l’abús i en comparació, de nou, amb la cocaïna, per aquesta droga l’edat mitjana d’inici del primer tractament va ser, el 2007, de 31,6 anys, amb una edat mitjana del primer consum els 21, 2. De fet, d’entre els menors de 18 anys que van a tractament, el 15,5% és per cocaïna, sent un alarmant 78,4% per cànnabis. Finalment, si la font principal que s’ha referit el tractament als consumidors de cocaïna han estat els serveis legals o policials en el 5,7% dels casos, per al cas del cànnabis la xifra s’alça al 18,8%.

El irònicament tràgic d’aquest tipus d’artefactes legislatius és que és previsible que els poders s’acabin vanagloriant de l’augment de l’eficàcia policial, representada sempre en termes quantitatius -ja sigui en multes, inicis de tractament o nombre de detinguts. És un peix que es mossega la cua, i és que el peix roman en un aquari prohibicionista, lluny de mar obert, on hi ha espai per a tothom. Un exemple més de com la guerra global contra les drogues té implicacions directes en les polítiques locals i nacionals de drogues.

Interrogants sobre el tractament per cannabis

Com és possible que per a una droga suposadament molt addictiva com és la cocaïna els usuaris triguin una mitjana de 10 anys a acudir a tractament per abús i que una substància que compta amb uns índexs d’abús que no arriben al 1% en població menor de 18 anys un 78,4% dels usuaris de drogues menors d’edat vagi a tractament quan encara tot just han tingut temps d’adquirir l’hàbit? I com és possible que mantenint estables en el temps les edats d’inici i les prevalences de consum habitual des de 1997, les sol · licituds de primer tractament fessin un pic de 5.319 casos el 2004 per seguidament baixar una mica en anys successius fins a estabilitzar-se en més de 4.000 casos a l’any?

A què es deu que hi hagi uns índexs altíssims de sol · licituds de primers tractaments en usuaris adolescents de cannabis i que una vegada “curats” mai més tornen, a diferència del que passa per la cocaïna o per als opiacis, que els admesos a primers tractaments van disminuint amb el temps alhora que van augmentant els admesos a segons o més tractaments? És que els programes de tractament per l’abús de cannabis són més eficaços que els programes de tractament per l’abús de cocaïna o opiacis? És el cannabis una droga susceptible de ser menys consumida amb una pauta d’abús potser malgrat la seva alta popularitat entre la població general tal com s’explicava més amunt?

Si les peticions de primer tractament fossin un indicador de problemes derivats de l’ús o d’abús, hi hauria una relació clara entre prevalença de consum i aquestes peticions, cosa que no passa per al cas del cànnabis. No obstant això,

Sí que existeix una relació clara entre nombre de denúncies per tinença i consum a la via pública i sol·licituds de tractament.”

Fins i tot aquest estancament en el nombre de peticions de tractament de 2004 en endavant potser es degui més aviat a la popularització del fet que recorrent les multes s’acaba arxivant l’expedient per silenci administratiu, cosa que l’esborrany de la nova Llei tracta d’evitar ampliant els terminis de resposta de l’administració. Vegem què hi ha de raó és aquest argument.
El 80 % de denúncies per tinença, són per cannabis.

El 1997 es van posar 63.855 denúncies basades en la Llei Orgànica 1/1992 per tinença i consum de drogues en llocs públics, xifra que no ha parat de créixer any rere any fins a situar el 2008 en 285.378 denúncies. D’aquestes, 132.304 (el 46%) se les van endur joves de 19 a 25 anys, el grup econòmic probablement més desfavorit de tots i on precisament se situen les franges de majors consums. Però el més sorprenent de tot és que el 80,4% de totes les denúncies per tinença de drogues van ser per tinença de cannabis. Mirem encara més detingudament el problema.

Segons la “Memòria 2009″ del PNSD , el 2009 han baixat les incautacions de totes les drogues en relació al 2008: les incautacions de cocaïna han baixat un 9,4%, les d’heroïna un 45,2%, les d’èxtasi un 24,4% i les d’haixix un 34,9%. Alhora, tot i que les detencions per tràfic de drogues s’han mantingut gairebé estables el 2009 respecte al 2008 (només han disminuït un 1,51%).Alhora, les denúncies per consum o tinença en llocs públics han augmentat en un 23,3%. Quines conclusions podem treure d’això?
Si les detencions s’han mantingut estables el 2009 respecte al 2008, els decomisos han disminuït substancialment, i les multes per consum o tinença en la via pública s’han disparat. I amb aquestes, lògicament, la sol · licitud de tractament de gent molt jove amb pocs recursos econòmics que prefereixen sotmetre a un programa de tractament -encara que no ho necessitin- abans de pagar una multa. Si aquestes sancions s’han focalitzat gairebé exclusivament en persones joves consumidores de cannabis, llavors és possible que s’estigui deixant de perseguir amb la mateixa celeritat als grans narcotraficants.

Persecució del jove consumidor de cànnabis no problemàtic

Així, el control del consum s’està focalitzant en la persecució i el càstig (econòmic) d’una franja poblacional econòmicament feble que pateix les conseqüències d’un sistema ineficient del control de l’oferta i la demanda. Alhora, se saturen els recursos públics especialitzats en el tractament de les drogodependències de menors i adolescents que no estan allí perquè ho necessiten, sinó tan sols per evitar pagar una multa, amb la conseqüent desatenció a usuaris que realment sí que necessiten d’aquests recursos .

I és que en relació als joves en particular, i als més desfavorits econòmicament en general, cal tenir en compte la desigual distribució de la privacitat i invisibilitat dels grups socials: mentre que els joves ocupen l’espai públic perquè no poden accedir a altres espais i els més pobres viuen literalment al carrer, estan més exposats al control, a la sanció o a una detenció. Els més adinerats, mentre tant, ocupen els seus jardins, cases de camp o clubs privats, protegits de la vigilància policial. I no diguem “els indignats” que, si alguna cosa comparteixen, és justament la ocupació de l’espai públic.

La lectura no pot ser altra que els joves i adolescents espanyols estan sent castigats per les males gestions dels governants. És evident que les polítiques actuals han fracassat en el control de l’oferta -si més no pel que fa al cànnabis-, ja que no només han disminuït sensiblement les aprensions, sinó que la percepció de la disponibilitat de cànnabis a la franja de població que més es pretén protegir-la de 14-18 anys-, és del 66% (59,8% per a la població general). Això, malgrat els 6 milions d’euros que va invertir l’Estat espanyol en els anys 2006-09 en el control de l’oferta.

Respecte al control de la demanda, el fracàs també ha estat evident: les xifres de prevalença es mantenen des de fa anys més o menys estables i això malgrat els 14 milions d’euros invertits per controlar la demanda. Els mateixos responsables del PNSD són conscients d’aquest fracàs. En el seu informe “Avaluació final de l’Estratègia Nacional sobre Drogues 2000-2008” mostren com només s’han aconseguit el 53% dels objectius plantejats en la seva estratègia, aconseguint tan sols el 43% dels objectius plantejats en l’àmbit de prevenció.

Concluint…

Vistes totes aquestes xifres, quin missatge es pretén transmetre, tant a la societat en conjunt com als nostres joves i adolescents? Quins valors es potencien quan el que s’està fent és castigar a aquests joves i adolescents per alguna cosa que fan com a conseqüència, en bona mesura, de la nostra inoperància? I quines idees se’ls transmet quan el càstig econòmic és sospitós d’amagar un simple ànim més recaptatori que preventiu? I tot per què? Per a protegir-los d’uns problemes de salut pública que ni tan sols s’ha sabut especificar en el 0,9% dels menors entre 14 i 18 anys que tenen problemes d’abús de cannabis?

Tenint en compte totes aquestes dades, de veritat creuen els governants en la legitimitat moral i en l’oportunitat social de tipificar la tinença de drogues en llocs públics, la qual està concentrada en els usuaris de cannabis i en una franja poblacional econòmicament feble, com una falta greu amb multes d’entre 3.000 i 30.000 €?
Aquesta mesura probablement dissuadirà a molts consumidors, però alhora serà la ruïna econòmica per a moltes persones (per exemple, les seves famílies) i només pel suposat objectiu de dissuadir-los de un consum que es pressuposa que és perjudicial per a ells i davant el fracàs evident d’unes polítiques de reducció de l’oferta i la demanda demostradament ineficients.

Aquest canvi legislatiu en matèria de tinença i consum de drogues en llocs públics farà que moltes persones, per evitar pagar les multes, vagin a tractaments que no necessiten, col·lapsant així els serveis públics i evitant rebre una millor assistència aquells que sí ho necessiten.
En definitiva, ens trobem davant l’anunci del que podem considerar una política estigmatitzant i ultrasegregaria. Aquest camí es va iniciar fa més de dues dècades als EUA quan l’Estat penalsubstituir l’Estat del benestar -welfare state. El que s’ha demostrat és que per compensar la inseguretat ciutadana -que inevitablement es desprèn d’una desregulació econòmica i la “desinversió social” del neoliberalisme- es necessita d’una sobreinversió penitenciària i un discurs de “tolerància zero“.

I és que aquest ordre ens situa davant d’un Estat al qual no se li pot demanar seguretat social i si no n’hi se li demana seguretat penal. El futur model de seguretat és clar; predomini dels mitjans repressius, criminalització dels exclosos i restricció de les llibertats ciutadanes. Tot això amb l’objectiu de neutralitzar amb contundència i de manera anticipatòria als grups percebuts com a perillosos o pertorbadors, i mantenir l’status quo de l’ordre social bàsicament mitjançant el dret penal i sancionador.

Senyors governants, si us plau, recapacitin. La seva missió com a governants no és castigar el ciutadà per així protegir-lo de si mateix, sinó precisament protegir-lo de potencials abusos externs. Ni, per descomptat, castigar els ciutadans per alguna cosa que han fet vostès.

Tags de l'article:

Etiquetes: , , , , , , ,
Utilitza l'enllaç curt per les xarxes socials:
blog comments powered by Disqus