27/11/13

Sobre l’emprenedoria

         Compartir: Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir

Deixem aquest article de Jaume Funes que toca un tema important en el marc actual de conceptualització de l’adolescència: l’emprenedoria. I que de rebot, encara que no ho sembli, pot afectar també a les drogues (ja que construim discursos sobre els adolescents des de perspectives problematitzadores). És evident que la crisi genera noves oprotunitats. Però algunes d’elles vénen carregades d’intencionalitat. La recuperació de discursos vells disfressats de moderns (l’emprenedoria, l’esforç, etc.) en són un bon exemple. Entenem que tots coincidirem en apuntar que cal adolescents amb capacitat d’empendre. I que tot el que potenciem per millorar l’educació és ben rebut. Però no oblidem que molts valors vinculats a certs caràcters emprenedors són els que ens han introduït en aquesta crisi i a la vegada han facilitat certes desigualtats socials. Hi ha hagut qui ha volgut crear riquesa d’on no es podia treure amb l’excusa de l’emprenedoria. Pel que anem amb compte amb quin discurs entrem a les escoles. Només parlem de certs valors, certs caràcters emprenedors, etc. Està bé el “què” però cal filar prim el “com”. Esperem que priotizin valors com “col•laboració/cooperació” per davant d’altres com “superació”. I no reduïm “emprenedor” només al mercat de treball i de l’empresa. Empendre idees, il•lusions, motivacions…

I abans de l’article, una mica de reagge, surf i un bon exemple d’emprenedoria-cooperativa:

SobreDrogues.net

Empendre o cooperar?

Entre els retorns interessats al passat que exhibeixen les autoritats educatives, d’aquí i de més enllà de l’Ebre, va i ve el concepte adulterat de l’ emprenedoria . Aquí insisteixen contínuament en la necessitat d’ensenyar-la i allà, a la nova llei educativa, diuen que totes les matèries han de tenir “emprendimiento” [sic]. ¿Realment és un concepte clau en l’educació? Potser en aquella que pretenen imposar-nos sí.

Aquests dies he tingut l’oportunitat de compartir reflexions a l’Escola Petit Plançó d’Olot. Una escola, però, que ensenya cooperativisme. Els seus educadors i educadores treballen cooperant i eduquen els seus infants perquè n’aprenguin. Quan els nois i noies arriben a secundària descobreixen que la seva classe i la seva escola no funcionen ni com el mercat ni com la majoria de les empreses i que, tant si volen com si no, han d’aprendre a funcionar plegats. Han de posar en marxa, de la mateixa manera que els seus profes, una cooperativa d’estudiants. No només escullen càrrecs i es reparteixen les responsabilitats. També han d’administrar els diners disponibles, decidir en què, com i quan es gasten, i com actuar quan les coses, per culpa d’algú o de tots, no acaben de funcionar.

Triomfar en companyia

És que no cal educar per cooperar? Eduquem perquè siguin autònoms, però aprenent que la seva autonomia sempre depèn d’un altre. Estimulem la seva iniciativa, però no com una virtut individual sinó com a producte de la creació de grup, o com a llum individual però que s’encén amb energia compartida. L’objectiu no és arribar a tenir èxit sinó triomfar en companyia. La felicitat que busquen té rostres compartits. Tothom és responsable de bona part del que passa a les seves vides i les errades no són culpa d’un altre sinó de les dificultats per funcionar junts. Ara, quan el seu món adolescent passa sempre per un grup, han d’aprendre que després, com a joves i com a adults, serà possible treballar, consumir, pensar el seu barri en clau de grup. Fins i tot poden arribar a descobrir la petita utopia que el món es pot organitzar d’una altra manera.

De fer tot això se’n diu educar en clau cooperativa i només es pot fer cooperant de manera real. Avui, si alguna cosa hem de fer és aparcar l’egoisme emprenedor i educar per ser en companyia de, en un món que només té sortida si és activament compartit.

Tags de l'article:

Etiquetes: , , , , , ,
Utilitza l'enllaç curt per les xarxes socials:
blog comments powered by Disqus