27/5/15

Temps de marihuana

         Compartir: Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir

En plena campanya electoral l’alcaldable (ja no futur alcalde) Xavier Trias va reobrir el debat de la regulació dels clubs socials de cànnabis, apostant per una òptica força prohibicionista. En altres espais del bloc ja hem exposat la nostra opinió al respecte (vegeu ‘Marihuana en temps de crisi’) alhora que hem deixat clara la nostra visió sobre el consum adolescent (I si fumen porros, què?). Caldrà veure quin gir s’obre amb els nous resultats electorals.

Sempre hem defensat:

‘El debat a plantejar doncs no és sobre quins problemes provocarà aquest cultiu.Sinó com construir un procés constructiu de regulació legal del consum de cànnabis. Ha quedat sobradament demostrat que les polítiques sobre drogues són problemàtiques, generant més problemes que no solucions. I contraproduents, ja que augmenten el consum malgrat el pretès control de l’oferta. El repte és obrir el debat de la regulació legal, mal anomenada legalització. Sense pors ni embuts. Vist el què, tenim poc a perdre. Això sí, utilitzem un discurs madur i coherent. És a dir,reconduir la inversió a perseguir l’oferta a afavorir una demanda controlada: major dedicació en educació i prevenció. El consum de drogues genera beneficis a qui en participa de la venda i crea conflictes a un sector de la gent que les consumeix. Ara més que mai hem de saber “vendre” l’abstinència com una de les millors eines per evitar-se problemes. I aquesta no només passa per ser abstinent, sinó per fer un bon ús de la prudència, la conseqüència i el sentit comú (“comú?”). Però no hem d’utlitzar-la en exclusiva. Doncs negarem una realitat present i que seguirà essent. Centrant-nos en el cànnabis, potser caldrà apostar per educar en la responsabilitat. I no en un missatge sobradament ineficaç –i poc realista- tipus “No a les drogues”.’

O bé:

‘El consequent discurs preventiu i d’atenció dificílment respon a aquestes necessitats més evidents: com fer que aquelles persones a les que ens dirigim ens escoltin, o que els resultem útils? Com passar de grans campanyes a missatges clars, propers i que generin responsabilització? Com establir mecanismes de seguretat vers pràctiques problemàtiques? Com agrupar informació, coneixement, experiència, utilitat de la informcaió? Com evitar que el model de ‘la informació objectiva i de caràcter científic’ sigui el dogma dominant? Hem incorporat noves metodologies, com la reduccció de danys. Però, hem acceptat la filosofia de base? Som conscients del fons del discurs d’aquesta filosofia de treball?’

De fet, farà dues setmanes, i gràcies als amics d’Eines presentàvem a Cornellà la sessió ‘Quan la Maria va de casa a l’Institut. Sobre els consums adolescents de cànnabis’. Un privilegi poder-ho fer al costat de persones com en Jaume Funes o Carles Sedó. Us deixem la presentació:

També, us deixem amb tres veus amigues sensates sobre el tema que han aparegut als mitjans:

Marihuana en tiempo de elecciones

  • Xavier Martínez Celorrio. El Periódico. 6 de maig de 2015.

El alcalde Xavier Trias presenta hoy una normativa parcial que deja para más adelante cuestiones como la apertura y el funcionamiento de los clubs cannábicos. A pocos días de empezar la campaña de las municipales, el Ayuntamiento de Barcelona anuncia su idea de cerrar 100 clubs. Solo acabaránfuncionando una veintena en toda la ciudad. Las inspecciones de la Guardia Urbana de los últimos meses ya habían cerrado otros 63 clubs por irregularidades. Parece que las inspecciones han servido para establecer criterios de aprobación y de cierre. El principal criterio hecho público (el resto no se conoce) es prohibir los clubs que no estén a más de 150 metros de equipamientos públicos (escuelas, centros cívicos, bibliotecas…). Correcto.

(…)

Las causas del fracaso escolar

Los pocos perfiles de riesgo que existen por la marihuana están asociados a otros factores familiares, de pobreza y de herencia cultural que sí son los que precipitan el fracaso escolar de los menores. ¿Un ayuntamiento democrático en pleno siglo XXIpuede culpar a la marihuana como causa del fracaso escolar mientras no dice nada de la pobreza, de las desigualdades o de la precariedad material y de apoyos con que trabajan los profesores y las escuelas? Seamos serios. Las razones esgrimidas por el equipo de Trias recuerdan el discurso de los puritanos conservadoresdel siglo XIX.

**************************************

O ellos, o nosotros

  • Otger Amatller. El Periódico. 3 de maig de 2015.

Debate encendido en la radio ante la regulación del cannabis en Uruguay o en Estados Unidos. En la terraza de un bar cualquiera, un joven está liando un porro y las dos señoras que toman un cortado en la mesa de al lado lo miran con cara de desaprobación. A unos cuantos metros, en la misma calle, un pequeño local sin rótulo ni ningún tipo de elemento identificativo disimula lo que realmente es, un club cannábico, y siguiendo calle abajo un grow-shop promueve sin ningún tipo de tabú toda clase de complementos para el cultivo de la marihuana.

El consumo de cannabis se ha convertido en algo habitual y muy visible en muchos entornos de nuestra sociedad, y no parece que esté perdiendo protagonismo sino todo lo contrario. Los clubs sociales de cannabis han sido el detonante que muchos políticos y administraciones querían evitar, y pocos -y bienvenidos sean- han dado una respuesta aunque tímida a esta situación. El debate sobre la regularización del cannabis ha crecido exponencialmente, se ha hecho mayor, y parece que no se irá hasta que no obtenga algún tipo de respuesta diferente de la recibida con anterioridad. Esta vez la derrota no parece tan clara.

**************************************

La infància com argument prohibicionista

  • David Pere Martínez Oró. Unitat de polítiques de drogues (UAB).

L’Ajuntament de Barcelona prepara l’ordenança per regular els clubs de cànnabis a la ciutat. Fins el moment semblava una bona notícia perquè permetria vetar les males pràctiques, que transgredeixen la jurisprudència espanyola en aquests afers. Tal fet generà certa esperança, entre els diferents col·lectius, també entre els antiprohibicionistes, que veiem la qüestió del cànnabis com el primer punt en l’ordre del dia, per a la reformulació global de les polítiques de drogues. Però, la realitat és tossuda, i ens mostra com el prohibicionisme es manté ferm. Impassible. Intransigent. I, també, traïdor.

Utilitza l'enllaç curt per les xarxes socials:
blog comments powered by Disqus