17/4/09

Els adolescents d'avui tindran un accés millor a la feina i la vivenda

         Compartir: Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir Compartir

  • El nombre de púbers ha baixat el 10% en una dècada, i dóna lloc a una ‘generació buida’
  • En valors absoluts, la natalitat va tornar el 2007 a xifres pròpies de finals dels anys 70

Els adolescents acostumen a pensar que estan gairebé sols al món i que la societat passa d’ells. I a aquells que avui compten amb 15 anys, o que no s’allunyen gaire d’aquesta edat, les estadístiques els donen la raó: estan sols ja que, en quantitat, suposen un grup d’edat inferior als que els vénen al darrere, de 0 a 14 anys. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) i de l’Idescat –el departament homòleg de la Generalitat–, entre els anys 1998 i 2008 la xifra d’adolescents ha baixat gairebé un 10%. També ha disminuït el nombre d’adolescents de 13 i 14 anys. Ara bé, ¿això vol dir que la societat i el poder s’oblidaran d’ells? ¿Potser els focus i els esforços, desgraciadament per a aquests púbers, se’ls emportaran els que ara tenen fins a 10 anys, grup que ha crescut el 38%?

Segons l’opinió del demògraf del Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Joaquín Ricaño, el panorama no ha de ser necessàriament tan dolent per a aquests adolescents. Segons Ricaño, les generacions buides –és a dir, les que són poc nombroses– gaudeixen de més bones condicions que les que formen un baby boom. A més a més, la conjuntura econòmica de cada generació és determinant per conèixer com es desenvoluparà. Per exemple, els que actualment tenen uns quinze anys tindran unes condicions d’emancipació millors que no pas els seus seguidors. Seran menys, arribaran abans al mercat de la vivenda i el crac immobiliari serà més recent i, per tant, hi haurà menys risc que es vegin immersos en un altre boom com el de principis d’aquest segle.

SEMPRE ARRIBEN TARD

Una anàlisi lògica podria indicar, d’entrada, que si s’han de satisfer les demandes del gruix de la població, s’atendrà abans altres grups d’edat més nombrosos que els que avui són adolescents. I quan aquests requereixin llocs d’oci, segurament es construiran escoles. I quan necessitin guarderies per als seus fills, es construiran centres comercials amb moltes sales de cines i crispetes en abundància.

L’experiència, però, fixa que no és així. Així, per exemple, els catalans del baby boom –nascuts durant la dècada dels anys 60, especialment durant el primer lustre– han hagut d’anar obrint camí. Quan van arribar a la joventut “no hi havia polítiques per a joves”, explica Ricaño en la seva doble militància d’investigador i baby-boomer afectat. “¡I amb una taxa d’atur juvenil del 50%!”, exclama. Dit d’una altra manera, els baby-
boomers obren el camí del que es beneficien les generacions buides.

Això, pel que fa a l’acció de les administracions, habitualment lentes de reflexos i gairebé sempre impermeables a la previsió. Si es parla del mercat, del consum, la situació es capgira com un mitjó. Així, les generacions numèricament quantioses formen un suculent pastís del qual tothom vol treure partit. Seguint amb els nascuts entre el 1960 i el 1970, aquests són, sens dubte, el públic més buscat per publicistes i polítics en campanya. Les seves necessitats marquen l’agenda. Avui són guarderies i escoles; demà, centres geriàtrics.

PARES DE MARCA

Un exemple de com resulta de vivaç el mercat. En l’última dècada s’ha viscut l’eclosió de la roba de marca per als nens. No és casual. Els nascuts en la dècada dels anys 70 han estat els primers a créixer, sempre, sota el síndrome de la marca. Segons diversos psicòlegs, les marques permeten crear a la vegada una identitat col.lectiva i un toc personal. Quan aquesta generació, la dels anys 70, ha arribat a la paternitat, la participació de la moda infantil en els números de les grans marques s’ha disparat fins al 20% perquè els pares marquistes vesteixen d’etiqueta els seus fills.

Una segona derivada de les dades aporta l’existència d’un mini baby boom a Catalunya, segons aquestes dades estadístiques recollides per GESOP. Si el 1998 hi havia 44.802 acabats de néixer, actualment n’hi ha 81.618. Els naixements per dia el 2007 –229– són semblants als que hi havia l’any 1980. Això sí, percentualment inferiors, ja que a Catalunya hi vivien 5,9 milions de persones el 1981 i, avui dia, ja s’han superat els 7,5 milions de persones.

NAIXEMENTS

L’efecte de la immigració en la demografia catalana és especialment destacable en els naixements. Els 44.802 acabats de néixer el 1998 es van convertir en 66.766 nens de 10 anys el 2008. O el que és el mateix, un terç dels nens de 10 anys –més de 21.000– van néixer a l’estranger. Aquestes xifres minven quan es redueix l’edat estudiada ja que, una vegada establerts a Catalunya, els fills dels immigrants ja no neixen, lògicament, al país dels seus pares, sinó a la mateixa comunitat catalana.

POCS ESTRANGERS

Només el 7,3% dels nens de Catalunya que tenen 12 mesos han nascut fora d’aquesta autonomia. L’augment dels naixements i el manteniment dels índexs de mortalitat ha fet possible que aquesta comunitat hagi acabat amb una de les seves preocupacions més recurrents a finals del segle XX: el creixement vegetatiu negatiu que, en aquella època, va merèixer fins i tot més d’una comparació amb l’envellida Alemanya. L’any més crític va ser 1995, quan els naixements van igualar les defuncions, és a dir, hi va haver creixement vegetatiu zero. Això sí, el saldo final d’aquell any va ser fins i tot negatiu, al perdre’s població a causa, en part, del degoteig d’immigrants dels anys 60 que van tornar a les seves regions natals una vegada que van arribar a la preceptiva edat de jubilació.

JUBILACIONS

El còmput de la població entre 0 i 15 anys, per acabar, suposa tota una alegria per a les generacions que en anys venidors cobraran la jubilació. En 10 anys, aquest segment ha passat de 926.184 persones a 1.150.607, cosa que suposa un increment del 24%.

Tags de l'article:

Utilitza l'enllaç curt per les xarxes socials: